La bèstia humana

Text
Aus der Reihe: Sèrie Literatures
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
La bèstia humana
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

LA BÈSTIA HUMANA


Émile Zola

LA BÈSTIA HUMANA

ELS ROUGON-MACQUART

Història natural i social d'una família durant el Segon Imperi

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Títol original: La Bête humaine, 1890

Edició original: Barcelona, novembre de 2014

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Il·lustració de la coberta: Jean Gabin, en un fotograma de La bête humaine, de Jean Renoir (1938)

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-16853-47-2

BIC: FC

Ref. AVEN063

Taula

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

I

En entrar a l'habitació, Roubaud va deixar sobre la taula un pa de mig, un paté i una ampolla de vi blanc. Al matí, abans de baixar al seu lloc, madò Victoire devia haver cobert el foc de l'estufa amb una tal carbonissa que la calor era sufocant. I el sotscap d'estació, després d'obrir una finestra, s'hi va repenjar.

Era al carreró d'Amsterdam, a l'última casa a mà dreta, un edifici alt on la Companyia de l'Oest allotjava alguns dels seus empleats. La finestra, al cinquè pis, a l'angle del sostre de mansarda que feia recolzada, donava sobre l'estació, aquella rasa ampla que foradava el barri d'Europa, tot un descabdellament sobtat de l'horitzó que aquella tarda semblava fer més gran encara un cel gris de mitjan febrer, d'un gris humit i tebi, travessat pel sol.

Davant, sota aquella polseguera de rajos, les cases del carrer de Roma s'enterbolien, s'esborraven, lleugeres. A mà esquerra, les marquesines dels molls coberts obrien els seus porxos gegantins, amb les vidrieres fumades: la de les grans línies, immensa, on la vista es perdia, i que els edificis de correus i de la caldereria separaven de les altres, més petites, d'Argenteuil, de Versalles i del Cinturó; mentre que, a mà dreta, el pont d'Europa tallava amb la seva estrella de ferro la rasa, la qual reapareixia per anar més enllà, fins al túnel de les Batignolles. I, sota la finestra mateix, ocupant tot el vast camp, les tres dobles vies que sortien del pont es ramificaven, se separaven en un ventall les branques de metall del qual, multiplicades, innombrables, s'anaven a perdre sota les marquesines. Les tres casetes dels guardaagulles, més enllà de les arcades, mostraven els seus petits jardins nus. En l'esborrament confús dels vagons i les màquines que obstruïen els rails, un gran senyal vermell tacava el dia pàl·lid.

Durant un instant, Roubaud s'hi va interessar, comparant, pensant en la seva estació de Le Havre. Cada vegada que venia a passar un dia a París, i que s'instal·lava a casa de madò Victoire, la professió el tornava a atrapar. A la marquesina de les grans línies, l'arribada d'un tren de Mantes havia animat les andanes; i va seguir amb els ulls la màquina de maniobra, una petita màquina-tènder, de tres rodes baixes i acoblades, que començava a desenganxar el tren, amb l'obligat senyal d'alarma, portant, empenyent els vagons cap a les vies de la cotxera. Una altra màquina, ben potent, una màquina d'exprés, amb dues grans rodes devoradores, aparcava sola, deixant anar per la xemeneia un gran fum negre, que pujava dret, ben lent dins l'aire calmós. Però tota la seva atenció la va atreure el tren de les tres i vint-i-cinc, amb destinació a Caen, que ja era ple de viatgers i esperava la màquina. Aturada més enllà del pont d'Europa, no la veia; només la sentia demanar la via, amb lleugers tocs de xiulet apressats, com algú a qui venç la impaciència. En sentir cridar una ordre, va respondre amb un toc breu que havia comprès. Després, abans de posar-se en marxa, hi va haver un silenci, els purgadors es van obrir, el vapor va xiular arran de sòl, en un broll eixordador. I aleshores va veure sobreeixir del pont aquella blancor que s'inflava, arremolinada com un borrissol de neu, envolada a través de l'armadura de ferro. Tot un racó de l'espai n'estava emblanquit, mentre que els fums engrossits de l'altra màquina deixaven anar el seu vel negre. Darrere, s'apagaven uns sons prolongats de botzina, uns crits de comandament, unes sotragades de plataformes giratòries. Es va produir un esquinç i va distingir, al fons, un tren de Versalles i un tren d'Auteuil, l'un ascendent, l'altre descendent, que s'encreuaven.

Quan Roubaud anava a deixar la finestra, una veu que pronunciava el seu nom va fer que s'hi aboqués. I va reconèixer, a baix, a la terrassa del quart pis, un noi d'una trentena d'anys, Henri Dauvergne, conductor en cap, que vivia allà en companyia del seu pare, cap adjunt de les grans línies, i les seves germanes, Claire i Sophie, dues rosses de divuit i vint anys, adorables, que portaven el pòndol de la casa amb els sis mil francs dels dos homes, enmig d'un esclat continu d'alegria. Se sentia riure la gran, mentre la petita cantava, i una gàbia, plena d'ocells exòtics, rivalitzava en refilets.

—Guaita, Roubaud, és a París? Ah, sí, per l'afer amb el sotsprefecte!

Repenjat de nou, el sotscap d'estació va explicar que havia hagut de marxar de Le Havre aquell matí mateix, amb l'exprés de les sis i quaranta. Una ordre del cap d'explotació el cridava a París, i acabaven de fer-li un bon sermó. Estava prou satisfet de no haver perdut la plaça.

—I la seva senyora? —va demanar Henri.

La senyora havia volgut venir, ella també, per fer unes compres. El marit l'esperava allà, en aquesta habitació de la qual madò Victoire els donava la clau a cada viatge, i on els agradava dinar, tranquils i sols, mentre la bona dona estava ocupada a baix, al seu lloc de la higiene. Aquell dia havien menjat un panet a Mantes, perquè abans que res volien treure's els encàrrecs del damunt. Però havien tocat les tres, i es moria de fam.

Henri, per ser amable, va fer una altra pregunta:

—I es queden a dormir a París?

No, no! Se'n tornaven tots dos a Le Havre al vespre, amb l'exprés de les sis i trenta. Compta, de vacances! No t'empipen si no és per esbroncar-te, i de seguida cap a caseta!

Un moment, els dos empleats es van mirar, assentint amb el cap. Però ja no se sentien, un piano endimoniat acabava d'esclatar en notes sonores. Les dues germanes devien tocar juntes, rient més fort, excitant els ocells exòtics. Llavors, el jove, divertit també, va saludar, i va tornar a entrar a l'apartament; i el sotscap, tot sol, va quedar-se un moment amb els ulls sobre la terrassa, d'on pujava tota aquella alegria de joventut. Després, en alçar la mirada, va distingir la màquina que havia tancat els purgadors, i que el guardaagulles enviava cap al tren de Caen. Els últims borrallons de vapor blanc es perdien entre els grans remolins de fum negre, embrutant el cel. I va entrar, també, a l'habitació.

Davant el rellotge de cucut que marcava les tres i vint, Roubaud va fer un gest desesperat. Per què diantre Séverine s'endarreria tant? Ja no en sortia, quan entrava en una botiga. Per enganyar la gana que li rosegava l'estómac, va decidir parar taula. La gran peça, de dues finestres, li era familiar; servia alhora de dormitori, menjador i cuina, amb els mobles de noguera, el llit cobert de cotonada vermella, el bufet, la taula rodona, l'armari normand. Va agafar, al bufet, tovallons, plats, forquilles i ganivets, i dos gots. Tot plegat era d'una pulcritud extrema, i es divertia amb aquestes feines de casa, com si hagués jugat a cuinetes, feliç de la blancor de la roba de casa, molt amorós de la seva dona, rient ja de la rialla fresca amb què ella esclataria quan obrís la porta. Però quan va haver posat el paté en un plat, i col·locat, al costat, l'ampolla de vi blanc, es va inquietar, va buscar amb la mirada. Després, ràpidament, va treure's de les butxaques dos paquets que s'havia descuidat, una petita llauna de sardines i un formatge gruyère.

 

Van tocar dos quarts. Roubaud caminava de llarg a llarg, parant, al més petit renou, l'orella cap a l'escala. En la seva espera desvagada, en passar davant del mirall, es va aturar, es va mirar. No envellia gens, s'acostava a la quarantena, sense que el roig ardent dels seus cabells arrissats hagués empal·lidit. La barba, que duia sencera, es conservava espessa, també, d'un ros de sol. I, d'estatura mitjana, però d'un vigor extraordinari, s'agradava, estava satisfet de la seva testa una mica xata, amb el front estret i el clatell gruixut, de la seva cara rodona i sanguínia, il·luminada per dos ulls vius. Les celles se li ajuntaven, embullant el front amb la ratlla dels gelosos. Com que s'havia casat amb una dona quinze anys més jove, aquestes ullades freqüents al mirall el tranquil·litzaven.

Hi va haver un soroll de passos, i Roubaud va córrer a entreobrir la porta. Però era una venedora de diaris de l'estació, que entrava a casa seva, al costat. Va tornar, es va fixar en una capsa de petxines, sobre el bufet. La coneixia bé, aquella capsa, un regal de Séverine a madò Victoire, la seva dida. I amb aquest petit objecte n'hi havia hagut prou: se li va fer present tota la història del seu matrimoni, ben aviat faria tres anys. Nascut al Midi, a Plassans, d'un pare carreter, es va llicenciar amb els galons de sergent major; durant molt de temps factor mixt a l'estació de Mantes, havia passat a factor en cap a la de Barentin; i era allà que l'havia coneguda, la seva dona estimada, quan ella venia de Doinville a agafar el tren en companyia de la senyoreta Berthe, la filla del president Grandmorin. Séverine Aubry només era la filla petita d'un jardiner, mort al servei dels Grandmorin; però el president, padrí i tutor seu, l'aviciava de tal manera, que en va fer la companya de la seva filla i les va enviar totes dues al mateix pensionat de Rouen. Tenia una tal distinció natural, que durant molt de temps Roubaud s'havia acontentat a desitjar-la de lluny, amb la passió d'un obrer instruït per un joiell delicat, que considerava preciós. Allà hi havia l'única novel·la de la seva existència. S'hi hauria casat sense un duro, només per la joia de tenir-la, i quan per fi s'hi havia atrevit, la realització havia ultrapassat el somni: a més de Séverine i un dot de deu mil francs, el president, ara jubilat, membre del consell d'administració de la Companyia de l'Oest, li havia donat la seva protecció. L'endemà mateix del matrimoni l'havien nomenat sotscap a l'estació de Le Havre. Hi havia sens dubte a favor seu les notes de bon empleat, sòlid al seu lloc, puntual, honest, d'un caràcter limitat, però molt dret, tota mena de qualitats excel·lents que podien explicar l'acollida immediata de la seva petició i la rapidesa del seu ascens. Ell preferia creure que ho devia tot a la seva dona. L'adorava.

Quan va haver obert la llauna de sardines, Roubaud va perdre decididament la paciència. La cita era a les tres. On podia ser? No li faria creure que la compra d'un parell de botines i sis camises exigia tot el dia. I, en passar de nou davant del mirall, es va adonar que tenia les celles eriçades i el front tallat per una línia dura. A Le Havre no en desconfiava mai. A París, s'imaginava tota mena de perills, d'enganys, de faltes. Un flux de sang li pujava al cervell, els punys d'antic mosso de tren se li serraven, com al temps en què empenyia vagons. Esdevenia de nou l'animal inconscient de la seva força: l'hauria esclafat, en un impuls de furor cec.

Séverine va empènyer la porta, i va aparèixer tota fresca, tota joiosa.

—Sóc jo… Et devies pensar que m'havia perdut.

En l'esclat dels seus vint-i-cinc anys, semblava alta, esvelta i molt àgil, grassa tanmateix i amb els ossos petits. D'entrada no era gens bonica, la cara llarga, la boca grossa, il·luminada per unes dents admirables. Però, ben mirat, seduïa per l'encant, l'estranyesa dels seus grans ulls blaus, sota l'atofada cabellera negra.

I com que el seu marit, sense respondre, continuava examinant-la, amb la mirada tèrbola i vacil·lant que ella coneixia bé, va afegir:

—Oh! Me n'he fet un tip de córrer… Imagina't, impossible agafar un òmnibus. Llavors, com que no volia gastar diners en un cotxe, he corregut… Mira quina calor que tinc.

—Vejam —va dir ell violentament—, no em faràs creure que véns del Bon Marché.

Però, tot seguit, amb una amabilitat infantil, se li va llançar al coll i li va posar sobre la boca la seva bonica mà, petita i rodanxona:

—Dolent, dolent, calla! Saps molt bé que t'estimo.

Es desprenia tanta sinceritat de la seva persona, i la veia tan càndida, tan lleial, que la va estrènyer apassionadament entre els braços. Les seves sospites sempre acabaven així. Ella s'abandonava, amb ganes de fer-se amanyagar. Ell la cobria de petons, que ella no li tornava; i aquí residia la seva inquietud obscura: aquesta criatura passiva, d'una afecció filial, en què l'amant no es desvetllava.

—Així que has saquejat el Bon Marché?

—Oh, sí! Ara t'ho explico… Però, abans, mengem. Quina gana que tinc! Ah, escolta, tinc un regalet. Digues: el meu regalet.

Ella li reia a la cara, de ben a prop. S'havia ficat la mà dreta a la butxaca, on tenia un objecte, que no treia.

—Digues ràpid: el meu regalet.

Ell també reia, amb bonhomia. Es va decidir.

—El meu regalet.

Era un ganivet, el que acabava de comprar-li, per substituir el que ell havia perdut i que li recava des de feia quinze dies. Ell es va exclamar, el trobava magnífic, aquest ganivet nou, amb el mànec de vori i la fulla lluent. Tot seguit, se'n serviria. Ella estava encantada de la seva alegria; i, fent broma, es va fer donar un sou, perquè la seva amistat no es trenqués.

—Dinem, dinem —va repetir ella—. No, no! Si et plau, no tanquis. Tinc tanta calor!

L'havia seguit fins a la finestra, va quedar-se allà alguns segons, recolzada a la seva espatlla, mirant el vast camp de l'estació. De moment, els fums havien desaparegut, el disc de color de coure del sol descendia dins la broma, darrere les cases del carrer de Roma. A baix, una màquina de maniobra portava, tot format, el tren de Mantes, que havia de sortir a les quatre i vint-i-cinc. El va empènyer al llarg de l'andana, sota la marquesina, on el va desenganxar. Al fons, a l'hangar del Cinturó, uns xocs de topalls indicaven l'enganxament imprevist de cotxes que s'afegien. I, tota sola, enmig dels rails, amb el maquinista i el fogoner negres de la pols del viatge, una màquina pesant de tren òmnibus s'estava immòbil, com cansada i sense alè, sense altre vapor que un filet escàs que sortia d'una vàlvula. Esperava que li obrissin la via per tornar-se'n al dipòsit de les Batignolles. Un senyal vermell es va extingir, va desaparèixer. La màquina va sortir.

—Són alegres, les noies Dauvergne! —va dir Roubaud abandonant la finestra—. Les sents com atupen el piano? Fa poc he vist Henri, que m'ha dit que et doni records.

—A taula, a taula! —va cridar Séverine.

I es va llançar sobre les sardines, que va devorar. El panet de Mantes, ai, era ben lluny! Això l'embriagava, quan venia a París. Estava radiant de la felicitat d'haver trepitjat les voreres, encara estava enfebrada per les compres al Bon Marché. D'un sol cop, cada primavera, hi gastava els estalvis de l'hivern; preferia comprar-hi tot, dient que hi estalviava el viatge. Per això, sense perdre una bocada, no parava de xerrar. Una mica atabalada, envermellida, va acabar per deixar anar el total de la suma que havia despès, més de tres-cents francs.

—Fotre! —va dir Roubaud, colpit—, t'hi poses bé, tu, per ser la dona d'un sotscap! Però no deies que només havies de comprar sis camises i un parell de botines?

—Oh, estimat, eren unes ocasions úniques! Una seda amb ratlles delicioses! Un capell d'un gust, un somni! Uns enagos de confecció, amb volants brodats! I tot això per res, n'hauria pagat el doble a Le Havre… M'ho enviaran, ja ho veuràs!

Havia optat per riure, de bonica que era, en la seva alegria, amb el seu aire de confusió suplicant. I a més, era tan encantador, aquell dinaret improvisat en aquella habitació on estaven sols, molt millor que al restaurant. Ella, que d'ordinari bevia aigua, es va deixar anar i va buidar el got de vi blanc, sense adonar-se'n. S'havien acabat la llauna de sardines, van encetar el paté amb el ganivet nou. Va ser un triomf, de tan bé que tallava.

—I tu, vejam, el teu assumpte? —va preguntar ella—. Em fas xerrar, i no em dius com ha anat amb el sotsprefecte.

Llavors, ell li va explicar amb detall la manera com l'havia rebut el cap d'explotació. Oh, una reprimenda en tota regla! Ell s'havia defensat, havia dit la pura veritat, com aquell pretensiós de sotsprefecte s'havia obstinat a pujar amb el seu gos en un cotxe de primera, quan hi havia un cotxe de segona reservat per als caçadors i les seves bèsties, i la baralla que se n'havia seguit, i les paraules que havien intercanviat. Finalment, el cap li donava la raó per haver volgut fer respectar l'ordenança; però el que era terrible era la frase que confessava ell mateix: «No sereu sempre els amos!» Sospitaven que era republicà. Les discussions que acabaven de marcar l'obertura de la sessió parlamentària de 1869, i la por sorda de les properes eleccions generals inquietaven el govern. Per això, sense la bona recomanació del president Grandmorin, sens dubte l'haurien traslladat. Fins i tot havia hagut de signar una carta d'excusa, aconsellada i redactada per aquest darrer.

Séverine el va interrompre, cridant:

—He tingut raó d'escriure-li, oi?, i de fer-li una visita amb tu, aquest matí, abans que anessis a rebre l'estirada d'orelles… Sabia que ens trauria les castanyes del foc.

—Sí, t'estima molt —va fer Roubaud—, i té el braç llarg, a la Companyia… Ves de què serveix, ser un bon empleat. Ah, no m'ha escatimat els elogis: no gaire iniciativa, però bona conducta, obediència, valor, en fi, tot! I bé, estimada, si no fossis la meva dona, i si Grandmorin no hagués defensat la meva causa, per amistat amb tu, jo estaria ben fotut, m'enviarien castigat a alguna petita estació.

Ella mirava fixament al buit, i va murmurar, com parlant-se a si mateixa:

—Oh, certament, és un home que té el braç llarg!

Hi va haver un silenci, i ella es va quedar amb els ulls esbatanats, perduts al lluny, parant de menjar. Sens dubte evocava els dies de la seva infantesa al castell de Doinville, a quatre llegües de Rouen. No havia conegut mai la seva mare. Quan el seu pare, el jardiner Aubry, va morir, ella acabava de fer tretze anys; i va ser aleshores que el president, ja vidu, se l'havia quedat per fer companyia a la seva filla Berthe, sota la vigilància de la seva germana, la senyora Bonnehon, la dona d'un fabricant, també vídua, a qui el castell pertanyia actualment. Berthe, dos anys més gran, maridada sis mesos després d'ella, s'havia casat amb el senyor de Lachesnaye, conseller del tribunal de Rouen, un homenet sec i groguenc. L'any anterior, el president encara era al capdavant d'aquest tribunal, a la seva demarcació, quan s'havia jubilat després d'una carrera magnífica. Nascut el 1804, substitut a Digne l'endemà de 1830, després a Fontainebleau, més tard a París, en acabat procurador a Troyes, advocat general a Rennes, finalment primer president a Rouen. Multimilionari, formava part del consell general des de 1855, l'havien nomenat comanador de la Legió d'Honor el mateix dia de la seva jubilació. I, del més lluny que es recordava, el veia tal com era encara, rabassut i sòlid, amb els cabells blancs des de jove, d'un blanc daurat d'antic ros, els cabells en raspall, el collar de barba tallat ras, sense bigoti, amb una cara quadrada que els ulls d'un blau dur i el nas gros tornaven severa. D'entrada es mostrava rude, feia tremolar tothom al seu voltant.

Roubaud va haver d'alçar la veu i repetir dues vegades:

—I bé, en què penses?

Ella es va estremir, va tenir una petita esgarrifança, com sorpresa i sacsejada de por.

—En res.

—No menges res més, ja no tens gana?

—Oh, sí… Veuràs.

Séverine, un cop buidat el got de vi blanc, es va acabar el tall de paté que tenia al plat. Però hi va haver una alarma: s'havien acabat el pa de mig, no en quedava ni una engruna per menjar el formatge. Hi va haver crits, en acabat riures, quan, regirant-ho tot, van descobrir, al fons del bufet de madò Victoire, un tros de pa sec. Tot i que la finestra era oberta, continuava fent-hi calor, i la noia, que tenia l'estufa darrere seu, no es refrescava gaire, més vermella i excitada per l'imprevist d'aquell dinar xerraire, en aquella habitació. A propòsit de madò Victoire, Roubaud va tornar a pensar en Grandmorin: una altra que hi estava en deute! Una noia seduïda, la criatura de la qual era morta, dida de Séverine que acabava de costar la vida a la seva mare, més tard dona d'un fogoner de la Companyia, vivia malament, a París, d'una mica de costura, el seu marit s'ho gastava tot, quan el retrobament amb la seva filla de llet havia tornat a nuar els lligams d'antany, fent d'ella també una protegida del president; i, actualment, ell li havia obtingut un lloc a la higiene, la custòdia dels lavabos de luxe, els de senyores, que és el millor. La Companyia només li donava cent francs per any, però ella se'n feia vora mil quatre-cents, amb la recaptació, sense comptar l'allotjament, aquesta habitació que estava calefaccionada. En fi, una situació ben agradable. I Roubaud calculava que si Pecqueux, el marit, hagués aportat els seus dos mil vuit-cents francs de fogoner, entre primes i sou fix, en lloc d'anar de gresca als dos extrems de la línia, el matrimoni hauria reunit més de quatre mil francs, el doble del que ell, sotscap d'estació, guanyava a Le Havre.

 

—Sens dubte —va concloure—, no totes les dones voldrien cuidar-se dels lavabos. Però no hi ha cap feina estúpida.

Mentrestant, la fam se'ls havia calmat, i menjaven amb un aire esllanguit, tallant el formatge a trossos petits, per fer durar el banquet. Les seves paraules també s'alentien.

—Per cert —va cridar ell—, m'he oblidat de preguntar-te… Per què has dit que no al president d'anar a passar dos o tres dies a Doinville?

El seu pensament, immers en el benestar de la digestió, acabava de recordar la seva visita del matí, molt a prop de l'estació, a la casa del carrer del Rocher; i es veia de nou dins el gabinet gran i sever, sentia una altra vegada com el president els deia que partiria l'endemà cap a Doinville. Després, com si cedís a una idea sobtada, els havia ofert agafar aquell mateix vespre, amb ells, l'exprés de les sis i trenta, i acompanyar a continuació la seva fillola a casa de la seva germana, que la reclamava des de feia molt de temps. Però la jove havia al·legat tota mena de raons que li ho impedien.

—Saps —va continuar Roubaud—, jo no hi veia cap mal, en aquest viatget. T'hi hauries pogut quedar fins dijous, jo ja m'hauria apanyat… En la nostra posició, oi?, tenim necessitat d'ells. I no és gaire delicat, refusar la seva cortesia; sobretot quan el teu refús ha semblat que li causava una veritable pena… Per això no he parat d'insistir que acceptessis, fins que m'has estirat per l'abric. Llavors t'he fet costat, però sense comprendre res… Per què no has volgut?

Séverine, amb la mirada vacil·lant, va fer un gest d'impaciència.

—Creus que et puc deixar tot sol?

—Aquesta no és una raó… D'ençà del nostre matrimoni, en tres anys, bé que has anat dues vegades a Doinville, a passar-hi una setmana. Res no t'impedia de tornar-hi una tercera.

La incomoditat de la jove creixia, havia girat el cap.

—En fi, no em venia de gust. No em forçaràs a fer coses que em desplauen.

Roubaud va obrir els braços, com per declarar que no la forçava a res. Malgrat tot, va insistir:

—Vejam! Tu m'amagues alguna cosa… L'última vegada, que potser et va rebre malament, la senyora Bonnehon?

Oh, no, la senyora Bonnehon l'havia acollida sempre molt bé! Era tan agradable, alta, forta, amb uns magnífics cabells rossos, bella encara malgrat els seus cinquanta-cinc anys! D'ençà que era vídua, i fins i tot mentre vivia el seu marit, es deia que havia tingut tot sovint el cor ocupat. A Doinville l'adoraven, feia del castell un lloc de delícies, tota la societat de Rouen hi anava de visita, sobretot la magistratura. A la magistratura, la senyora Bonnehon hi havia tingut molts amics.

—Llavors, confessa-ho, són els Lachesnaye que t'han rebut fredament.

Sens dubte, des del seu matrimoni amb el senyor de Lachesnaye, Berthe havia deixat de ser per a ella el que havia estat abans. No s'havia tornat gaire bondadosa, la pobra Berthe, tan insignificant, amb el seu nas vermell. A Rouen, les senyores lloaven molt la seva distinció. Per això, un marit com el seu, lleig, dur, avar, semblava més aviat fet per influir sobre la seva dona i fer-la tornar mediocre. Però no, Berthe s'havia mostrat com cal pel que fa a la seva antiga companya, i aquesta no tenia cap retret precís a fer-li.

—És, doncs, el president que et desplau, allà?

Séverine, que fins llavors anava responent lentament, amb el mateix to, es va impacientar.

—Ell, quina idea!

I va continuar, amb petites frases nervioses. A penes el veien. S'havia reservat, al parc, un pavelló, la porta del qual donava a un carreró desert. Sortia i entrava sense fer-se notar. La seva germana, altrament, no sabia mai el dia exacte de la seva arribada. Agafava un cotxe a Barentin, es feia portar de nit a Doinville, passava dies sencers al pavelló, ignorat per tothom. No era ell qui t'incomodava, allà!

—Te'n parlo, perquè m'has explicat mil vegades que, a la teva infantesa, et feia una por terrible.

—Una por terrible! Exageres, com sempre… És cert que no reia gaire. Et mirava tan fixament, amb els seus ulls grossos, que abaixaves el cap de seguida. He vist gent torbar-se, no poder-li dirigir un mot, talment se'ls imposava, amb la seva fama de severitat i saviesa… però, a mi, no em va renyar mai, sempre vaig saber que tenia una debilitat per mi…

De nou, la seva veu s'alentia, els ulls se li perdien al lluny.

—Me'n recordo… Quan era petita i jugava amb les amigues, en els caminals, si ell apareixia, totes s'amagaven, fins i tot la seva filla Berthe, que tremolava sense parar per por d'estar en falta. Jo l'esperava, tranquil·la. Passava, i en veure'm allà, somrient, amb la cara alta, em donava un copet a la galta… Més tard, als setze anys, quan Berthe volia obtenir un favor d'ell, sempre era jo que m'encarregava de la petició. Jo parlava, no abaixava la mirada, i notava com la seva em foradava la pell. Però tant me feia, estava segura que s'avindria a tot el que jo voldria! Ai, sí, me'n recordo, me'n recordo! No hi ha ni un bosquet del parc, ni un passadís ni una habitació del castell, que no pugui evocar tancant els ulls.

Va callar, amb les parpelles tancades; i, pel seu rostre càlid i inflat, semblava passar-hi l'esgarrifança d'aquelles coses d'altre temps, les coses que no deia mai. Va estar-se així un instant, amb un petit tremolor als llavis, com un tic involuntari que li estirava dolorosament una comissura de la boca.

—Ha estat sens dubte molt bo per a tu —va fer Roubaud, mentre encenia la pipa—. No només t'ha fet pujar com una senyoreta, sinó que va administrar molt sàviament els teus quatre rals, i va arrodonir la suma, arran del nostre matrimoni… Sense comptar que t'ha de deixar alguna cosa, ho ha dit davant meu.

—Sí —va murmurar Séverine—, la casa de la Croix-de-Maufras, aquella propietat migpartida per la via del tren. Hi anàvem a vegades a passar vuit dies… Oh, no hi compto gaire, els Lachesnaye deuen treballar-se'l perquè no em deixi res. I a més, m'estimo més que no em deixi res, res!

Havia pronunciat les darreres paraules amb un to tan viu, que ell se'n va sorprendre, va treure's la pipa de la boca, mirant-la amb els ulls arrodonits.

—Ves quina gràcia! Diuen que el president té milions, quin mal hi hauria que inclogués la seva fillola al testament? Ningú no se'n sorprendria, i això arreglaria magníficament els nostres afers.

En acabat, una idea que li va travessar el cervell el va fer riure.

—Que tens por de passar per filla seva, potser? Ja ho saps, del president, malgrat el seu aire glacial, se'n rumoregen de ben gruixudes, a propòsit seu. Sembla que, fins i tot quan vivia la seva dona, totes les minyones passaven per ell. En fi, un paio que, encara avui, empaita les dones… Déu meu, va, encara que fossis filla seva!

Séverine s'havia alçat, violenta, el rostre inflamat, amb l'esglai reflectit en el seu esguard blau, sota la massa feixuga dels seus cabells negres.

—Filla seva, filla seva! No vull que facis broma amb això, em sents! Que podria ser filla seva? Que m'hi assemblo?… I ara prou, parlem d'una altra cosa. No vull anar a Doinville, perquè no vull, perquè m'estimo més tornar amb tu a Le Havre.

Ell va assentir amb el cap, la va calmar amb el gest. Prou, que li atacava els nervis! Somreia, no l'havia vista mai tan nerviosa. El vi blanc, sens dubte. Desitjós de fer-se perdonar, va tornar a agafar el ganivet, extasiant-se una altra vegada, eixugant-lo amb cura; i, per mostrar com era d'esmolat, s'hi va tallar les ungles.