Treure's la feina de sobre

Text
Aus der Reihe: L'illa Roja #8
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
Treure's la feina de sobre
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

Treure’s la feina de sobre

Edgar Illas

Col·lecció l’illa Roja de narrativa, 8


La Bisbal d’Empordà, 2020

Crèdits

Edicions Sidillà SL

17100 La Bisbal d’Empordà

www.edicionssidilla.cat

info@edicionssidilla.cat

© del text: Edgar Illas

© Il·lustració de la coberta: Montse Mayol

© de l’edició: Edicions Sidillà

Maquetació: J. Pujadó

Correcció: Xavier Cortadellas

ISBN: 978-84-122240-1-6

Dipòsit legal: Gi 422-2020

Primera edició: juny 2020

e-book: juny 2020

Tots els drets reservats.

...

Melmelada de crit

a una llesca de lentitud

i naftalina d’armari:

desescoltar-se sense furt

reproduint la lentitud

dels opilions.

Creure en déu? Ni per l’arna!

Que prou torrat devia anar

quan va crear els ornitorincs

com per aspirar a ser cruïlla

de femoral fent cua

a l’extracció de la sang

a la fiblada de xardor,

a l’algoritme que et descriu

a la cantonada dels pixums.

Albert Garcia Elena,

Silur d’amagatotis (2017).

...

Un treballador francès escriu quan torna de San Francisco: «Mai no m’hauria pensat que era capaç de treballar en les diverses feines que vaig fer a Califòrnia. Estava fermament convençut que no servia per res a part de ser impressor... Una vegada enmig d’aquest món d’aventurers que canvien d’ocupació com de camisa, vaig fer com els altres. Com que la mineria no estava prou ben pagada, vaig anar a la ciutat, on vaig fer successivament de tipògraf, de pissarrer, de lampista, etc. En adonar-me que soc capaç de fer qualsevol feina, em sento menys mol·lusc i més home».

(A. Corbon, «De l’enseignement professionnel»).Cita a Karl Marx,

Capital. Primer Volum. Capítol Quinzè.

Índex

Màquina de dards

Lluita de classes

Creixement autofàgic

Líquids de paper de vidre

La desaparició del comerç local

Crim neoliberal

El balcó de pedra escrostonada

Desmercantilitzant el desig

Dignificació del treball

Esperit emprenedor

Reunió sindicat vespre

Treball afectiu

Família postnuclear

Deflagració del lumpenproletariat

Interregne

Treball immaterial

Farina

Instint

En desús

Instruccions per escriure sobre la guerra

Treure’s la feina de sobre

Espurna

Despossessió del carrer

Decreixement

Literatura catalana global

Màquina de dards

Hola, Míliu.

Güita’ls!

Què fas? Vas bé?

Quina colla d’arreplegats.

Nosaltres també estem contents de veure’t.

Sí, arreplegats ho som tant com vulguis. Però sort en tens, que venim, perquè hi tens una gentada aquí, al bar.

No hi quep ni una agulla.

Que em deixes passar, siusplau?

Fa mitja hora que provo d’arribar a la barra.

No es pot respirar de tanta gent.

Si heu vingut aquí a acollonar, ja podeu cardar el camp.

Venim per la màquina de dards, eh? No et pensis pas que et vinguem a veure a tu.

I si haguéssim de venir per les ties…

Alguna vegada en veus alguna que treu el cap per la porta, però de seguida fuig.

Aquest bar és com un puticlub quan totes les putes són a les habitacions i a la barra només hi queden els homes esperant que elles tornin a baixar.

Les ties ja vindran més tard, desgraciats. Jo si vull xuto una pedra i surten quaranta ties boníssimes.

Va, calla, Míliu, i engega’ns la màquina dels dards.

No pateixis, que quan marxem ja la podràs tornar a tancar i així no gastaràs més llum.

Què voleu beure?

Jo una Heineken.

Jo una altra.

Jo també.

Jo també. La meva ja te la pagarà en Suri, que sempre perd.

Ens hi fem anar les Heinekens?

Home, és clar, com sempre.

Els dos que perdin paguen la Heineken dels dos que guanyin.

Posa-la en anglès, la màquina.

En anglès?

Au, ja ha sortit el filòleg.

Jo si és en castellà no jugo. No vull anar sentint «Tire jugador número tres», «Recoja dardos»…

Però tu què et penses? Que som a Manhattan?

Si puc triar, la vull en anglès. Que al meu avi li deien «ese hijo de puta de catalán.»

Oh, això encara ens ho diuen.

Doncs ja està. Si puc triar, trio un altre idioma. O posa-la en italià o en francès, si vols.

Au, posa-li en anglès i així estarà content.

Míliu, tens els dards?

Sí, home, us ho porto tot de seguida, les cerveses, els dards en anglès, les ties… Em voleu donar una mica pel cul, també?

Ara que ho dius… Però abans t’hi dibuixarem una diana. I el primer que t’entafori el dard a dins, guanya.

Colla de matats.

Cada setmana igual. No tens dards que no estiguin fets malbé? No n’hi ha cap que tingui les quatre ales senceres, i tots són torts.

Aquests ja van bé, no em toqueu els collons. Tinguéssiu les pixes tan rectes.

Sí, i tinguéssim tant de lloc al cel com tenim en aquest bar.

El que sí que s’ha de dir del teu bar, Míliu, és que és l’únic bar al món que encara teniu l’Intervíu.

Un clàssic.

A veure quina tia hi surt.

Està bona.

Però avui dia ja no saps què és real i què és Photoshop.

A mi tant me fa, si és real o no. És com les peres, és igual si són de veritat o si són de silicona.

Home, però no és pas lo mateix. A mi també tant me fa si són pits de plàstic o no. Però el Photoshop és diferent, perquè enganya.

I per què és diferent? La silicona també enganya.

Home, però la silicona la pots tocar. I el Photoshop només existeix a la foto.

Sí, tu te’n fas uns farts, de tocar pits de silicona. L’únic que pots tocar és la teva cigala.

Mira, ara que ho dius, deixa’m la revista, que m’aniré a fotre una palla al lavabo.

Ei, això aquí, no, eh?, Que això és un bar decent.

Va, tira.

Triple vint. Triple divuit. I un dinou. Vinga, supereu això.

Només un dinou? De seguida estarà superat.

Ni un. És que no n’has enganxat ni un, Suri. Mira que n’arribes a ser, de dolent. Sempre perds.

Que jo perdo sempre? Tot just ha començat la partida.

Sempre perds, Suri, sempre. No falla mai.

Va, calla, Matabaixa.

Però per què jugues, si sempre perds?

Vols deixar-me estar?

És que no ho entenc.

Collons, deixa’l estar. Si vol jugar, que jugui. A tu ja et va bé, no?, si et paga la Heineken...

No és pas això. És que em sap greu veure’l així, tan desvalgut, tan vulnerable.

Vés a pendre pel cul. Desvalgut! Ara veureu com us cardo a tots.

«Matabaixa»? Des de quan et diuen «Matabaixa»?

No ho saps, Míliu? S’ho va inventar en Mundet: com que és baixet i la mata dels ous no li arriba gaire enlaire, li va dir en Matabaixa.

Doncs va, ara tirarà en Matabaixa-que-us-donarà-pel-cul-a-tots. Triple disset. Triple setze. Què més falta? Aviseu-me, quan vulgueu que guanyi. Si més no, esperaré que hàgiu acabat la cervesa.

El que li falta d’alçada ho ha de compensar amb xuleria.

És ben igual que el seu pare.

Mia, has trepitjat.

Que no que no he trepitjat.

Has trepitjat la ratlla.

Et dic que no l’he trepitjada.

I tant que l’has trepitjada. Sempre fas igual.

Com a màxim la dec haver trepitjat amb la punta del quec.

Et passava mig peu, no només la punta.

Potser passava una mica la punta, però és que si no, no hi quebo.

Sí, vaja, hi ha tanta gent en aquest bar.

No hi quebia bé per la paret de darrera, subnormal.

Jo només dic que has trepitjat la ratlla. Però no passa res. Ja hi estem acostumats.

Sí que he trepitjat la ratlla. Saps amb què l’he trepitjada? Amb la punta del capullo, desgraciat.

Veus, Matabaixa? Tu no el tens aquest problema. T’hi quep bé a tot arreu. Quan l’endinyes, no deus tocar vores.

Com que la té torta cap a l’esquerra, deu tocar el cantó esquerre i prou.

Mireu, nanos, sabeu quants polvos he cardat aquesta tarda?Polvos? Vols dir polvos talco?

N’he cardat un per cada dit d’aquesta mà.

Au, va!

T’ho juro.

Cinc polvos en quanta estona?

Tres hores. De tres a sis.

No pot ser. Au va. Com vols que ens ho creiem?

I tots cinc amb la mateixa tia?

Home, és clar, amb la Montse.

I ella ja n’ha vist passar alguna, de les cinc ensulfatades? Perquè no devies ser ràpid, no: devies ser veloç.

Sí, ja ha disfrutat.

I li has donat cinc bolis Bic, també, quan has acabat?

Qui et va parir.

De què va això dels bolis Bic?

No ho saps, Míliu? En Matabaixa ja fa anys va anar a Cuba amb una capsa de bolis i feia un intercanvi amb les ties: per cada boli que els hi donava, un polvo.

 

No pot ser.

He, he.

I els bolis eren dels tronges o d’aquells transparents, que van més bé? Us enrecordeu que els taronges de seguida es trencaven?

Tu, i amb la teva alçada, la Montse es deu haver d’ajupir força, no?, perquè una mata toqui l’altra mata?

Si ha hagut de fer cinc polvos ajupida, deu haver agafat un mal d’esquena.

Sou una colla de maricons. Va, acabo o no acabo?

Ja pots acabar quan vulguis, fenòmeno.

Ja està. Número 3, guanyador. Suri. Hi tinc una Heineken, siusplau.

Míliu! Em cobres dues cerveses i me’n poses una altra?

A mi també.

Posa’n quatre més. Fem una altra partida, no?

Sí, home.

Tu, Míliu, i què són aquests llibres aquí a la barra?

Són els llibres d’estudi.

D’estudi?

No t’ho vaig dir que ara estudiava?

No ho sabia. I què estudies?

Educació especial.

Especial de què?

De nens amb problemes.

Home, doncs aquí amb nosaltres hi tindries una feinada.

Tots som una ruïna.

Sí, si haguéssim tingut un mestre d’educació especial, potser no hauríem acabat al teu bar jugant als dards.

Per què et penses que ho estudio? Per poder deixar de servir-vos Heinekens i perquè els nens del futur no acabin en bars com aquest.

Collons, Míliu, que ens faràs plorar.

Jo ja tinc la llagrimota a mitja galta.

Home, ens ho dius com si fóssim mainada que esnifem cola pel carrer.

No, home, l’educació especial és per nens amb problemes cognitius més que no pas d’exclusió social.

Exacte. Nosaltres no estem pas exclosos d’enlloc. Només tenim algun bei i ens agrada el mam.

I jo vaig alt com una gasela en zel.

Sou una ruïna.

Va, Míliu, que de moment encara no t’has pas llicenciat. Posa’ns les Heinekens i ves a estudiar una estona. Fem una altra partida, no?

Lluita de classes

Càgum Déu, vai dir, ho solucionaràs aviat, això, mecàgum Déu. Disculpi que renegui, però és que aquells malparits em van acollonar tota la vida. Pensi que jo, no és pas per res, però havia set un treballador de primera. Si calia hi anava els dissabtes i tot, i amb el fred de l’hivern i amb la calor a l’istiu, no vai estar mai malalt, ni un dia en trenta-vuit anys. Però l’amo i aquell fill de puta del seu fill sempre em van acollonar. Perquè miri, l’amo és l’amo, però que t’acolloni el fill, que no és ningú, que només és qui és per ser el fill de l’amo, perquè ell no havia pas pujat el negoci ni havia fet res, ja s’ho havia trobat tot fet, això sí que em tocava els collons.

Se n’encardaven que anés de putes el cap de setmana. Se n’encardaven sobretot d’això. Els dilluns deien: «Què, ja se t’ha aixecat aquest cap de setmana? Si no, et puc deixar una mica de Viagra». I sempre era lo mateix. I els divendres deien: «Hòstia avui aquesta paret l’has feta ben torta, a veiam si demà et passa lo mateix a Fontcoberta i no se t’aixeca recta». Colla de matats. Era un vici que tenia, ja ho reconec. Però era el meu únic vici. No fumo ni bec. I he sigut solter tota la vida. A les dones sempre els hi he fet fàstic, cosa que de fet a mi ja m’ha anat bé, perquè m’agrada fer la meva i no m’agrada que em toquin els collons. Sempre haver de comprar regals i haver d’anar a fer volts. Que rentin el cotxe elles, sap què vui dir?

Per això hi anava els dissabtes al vespre i a vegades el diumenge a la tarda. En total hi anava un parell de cops per setmana, tampoc no és tant. Fontcoberta és al costat de Banyoles, i al lloc aquell en deien l’Edén, que després el van tancar perquè es veu que hi traficaven amb noies brasilenyes o de no sé on. Però n’hi havia de tot arreu. A mi m’agradaven molt les russes, que de fet eren ucranianes, sobretot. Les sud-americanes eren més enganxoses, feien molt de teatre i et deien: «Mi amor, qué guapo eres», falses com un duro sevillano.

En canvi, les russes no deien gaire res, moltes no sabien l’idioma, com a màxim et demanaven com et dius, i de què treballes, i para de comptar. Jo deia Miquel, del ram de la construcció, i anàvem per feina. A vegades feien uns ulls tristos i aquella cara d’haver passat gana, i això m’emprenyava una mica, perquè em sabia greu que s’haguessin de guanyar la vida així. Però, miri, a tothom li emprenya haver d’anar a treballar i bé hi hem de posar bona cara. A mi a la feina m’acollonaven anant i tornant, i també m’havia d’aguantar. En aquest món ens hem d’aguantar tots, i jo em vai aguantar durant trenta-vuit anys fins que vai dir prou.

Que m’acollonessin encara passava, perquè ja hi havia posat pell morta. O almenys m’ho pensava, perquè hi ha coses a la vida que no te n’adones però que van fent pòsit, i de cop un dia tot peta, i dius: «D’on surt això, ara?» I és perquè el pap s’ha anat emplenant fins que ha vessat. Ningú no sap que durant anys t’has anat empassant conyes i més conyes sense dir ni piu. Perquè els altres manobres també m’acollonaven, no es pensi. Però ho feien per fer la pilota a l’amo i al cabró del seu fill. Aquest sí que em tocava els collons. Miri què li dic, que si no hagués sigut per ell, estic segur que tot això no hauria passat. Potser acollonar-me ho podrien haver fet tants anys com volguessin, que si les putes, que si la Viagra, que si «Miquel no treballis tant que has de guardar forces per al cap de setmana», em deien, «Què, Miquel, vas anar a descarregar un piano dissabte?». O: «Càgum Déu, Miquel, si les arreplegues igual com piques el martell les deus deixar fetes un parrac». Ara me’n recordo, de totes aquestes coses, però abans ni les sentia. Per això li dic que potser haguessin passat els anys i no hauria passat res. Però quan el gener d’ara fa un any em van dir que aquell mes no em podien pagar, llavors la cosa ja va fer un tomb.

Al principi no vai dir res. Em van dir que em pagarien quan poguessin, però que tenien moltes obres que els hi devien i que el banc els hi havia tallat el crèdit i que estaven escurats. Sempre m’havien pagat, és veritat, la meitat en blanc i l’altra meitat en negre, no em puc pas queixar. Però ells tampoc no es podien queixar. Jo no havia fallat mai, ni un dia, no m’havia posat mai malalt. I els hi havia regalat moltes hores extres, perquè les pagaven en negre i sempre fèiem un capmàs els dissabtes. Em donaven el sobre i em deien: «Té, perquè puguis anar a fer una neteja de baixos». Qui els va parir, cabrons, com si em fessin un favor.

Però al febrer tampoc vai cobrar. Tampoc vai dir res. Els altres dos manobres estaven més emprenyats, i li van dir a l’amo que s’espavilés, perquè havien d’alimentar dues criatures i pagar una hipoteca. Ell els hi va dir que què més voldria que poder-los pagar, però que què volien que fes si no cobrava. I ells li van dir que s’hipotequés ell, o que vengués alguna cosa, però que no podrien aguantar un mes més, perquè a un d’ells, a més, la dona se li havia quedat sense feina. Hi havia força mal ambient i tots estàvem emprenyats. Però l’amo i el seu fill feien com si no passés res. Nosaltres ens portàvem un entrepà per esmorzar, i ells continuaven esmorzant cada dia a fora. Era l’hivern i cardava un fred de Déu, però nosaltres esmorzàvem a l’obra mentres l’amo i el seu fill es fotien un esmorzar de forquilla i ganivet. I aquell seu fill després d’esmorzar encara es bevia un carajillo i una ratafia, i tornava a l’obra amb una fària, la mare que el va parir.

Al març tampoc vam cobrar, i els dos manobres van plegar. Quan l’amo ens va dir que aquell mes tampoc cobraríem, li van dir que anés a pendre pel cul. Jo hauria d’haver plegat, també, i ens hauríem estalviat tot el que va venir després. Però vai continuar fent, sense dir res, com si no passés res. Al cap de dos dies, ja van contractar un parell de moros, perquè suposo que comptaven que si aquests no els podien pagar no es queixarien, perquè els moros sempre tenen problemes de papers. I, si no, els hi poden dir a vostès que han robat material a l’obra, perquè els moros ho fan molt sovint, de fet, i per això abans no n’havien contractat mai, d’estrangers. Però la veritat és que aquests dos eren trempats, no els hi feia pas mandra res. I mira que el fill de l’amo els tractava com si fossin gossos. Jo no me’ls estimo pas, els moros, perquè tant me foten els uns com els altres, però si els tractaven malament era perquè no eren d’aquí i perquè potser no tenien papers, i si hagués passat alguna cosa comptaven que tothom s’hauria cregut a l’amo i al fill.

Amb aquestes van anar passant les setmanes i els mesos fins que jo un divendres vai anar al banc i em van dir que tenia el compte buit i que no em podien deixar més diners. Tots aquells mesos que no em donaven el sobre amb les hores extres, els divendres anava al banc a buscar diners per al cap de setmana. Però em vai trobar al cap de setmana sense sobre i sense calés. Tota la vida treballant com un desgraciat i per culpa d’aquell parell érem dissabte al vespre i jo era a casa tot sol, sense ni un duro a la butxaca. I me’n recordo que va ser aquell dia que vai pendre la decisió. Vai despenjar l’escopeta d’anar a caçar del meu pare, que des de que ell era mort que no havia servit, i la vai netejar i li vai posar oli. Vai trobar ple de capses de cartutxos per estrenar i vai anar a l’era a fer punteria per mirar si funcionava. Collons, si funcionava. Fotia un tro i un fum que semblava que havien de baixar cel i terra, mecàgum Déu.

El dilluns a les set vai trucar que estava malalt i que no aniria a treballar. No em van demanar res. Ja devien comptar que estava emprenyat i, vaja, no em podien pas exigir res. Vai esperar fins a un quart de deu a sortir de casa, perquè ells no anaven a esmorzar fins a dos quarts de deu. Portava l’escopeta al maleter carregada amb dos cartutxos. Vai anar fins al bar on esmorzaven i vai aparcar al pàrquing de davant, just al costat del seu Jeep. Vai treure l’escopeta del maleter, me la vai penjar a l’esquena i vai entrar al bar. No em tremolava el pols ni estava gens nerviós. De fet, estava més tranquil que mai.

Quan vai entrar, el fill estava de cara i el pare d’esquena. I el fill tan bon punt em veu em diu: «No estaves malalt, tu? Ja dèiem que et devies refredar voltant conill amb alguna russa». Li vai deixar acabar la frase, però no vai deixar que l’altra gent del bar tingués temps de riure. Ràpid com un llamp, que no m’ho hauria imaginat mai, engrapo l’escopeta, l’apunto i li disparo entre cella i cella. El seu pare va quedar petrificat i abans que tingués temps de reaccionar, pam, un altre tret entre cella i cella. No van tenir temps ni de dir amén. La paret i les altres taules van quedar ben esquitxades de sang. La mestressa es va posar a xisclar com una boja i l’altra gent es va amagar a sota la taula. Jo vai dir: «Tranquils, només tenia dos cartutxos i ja els he fet servir per qui els havia de fer servir». Vai beure un vas d’aigua, perquè de cop tenia molta set, i vai sortir del bar. Em vai sentir lleuger com feia anys que no m’hi sentia. Semblava que flotés. Llavors ja saben com va anar tot: vai tornar cap al cotxe a esperar-los a vostès, perquè poguessin fer la feina que haguessin de fer, que jo ja havia fet la meva.

Creixement autofàgic

L’enrabiava veure les seves ungles arranades que no feien ni mig centímetre, veure com no hi quedaven ni lúnules ni pells al voltant, constatar que no podia obrir cap llauna, canviar l’hora de cap rellotge ni desenganxar cap adhesiu, i pensar que tal desastre era per culpa dels seus propis costums, que hauria donat els cinc dits d’una mà per deixar de menjar-se-les.

A més, era un home tan nerviós que no només es mossegava les seves, d’ungles, sinó que, sempre que podia, a mig matí o a mitja tarda, enmig d’un àpat o d’una conversa, durant un concert o en una cerimònia religiosa, a la biblioteca o en un supermercat, procurava mossegar també les ungles de l’altra gent.

Encara que es menjava les ungles de manera obsessiva i incessant, el sorprenia que sempre quedés algun tros per escurar, algun estellicó per polir, alguna pell per estirar. Menjar-se les ungles el preocupava des de petit i no havia perdut l’esperança que algun dia deixaria de fer-ho. Però també sabia que les ungles i les pells sempre creixen altra vegada. Quan semblava que el problema el desbordaria definitivament, les ungles i les pells rebrotaven. Això li permetia albirar un altre estat de coses, la utopia d’un món on no se les menjava, i alhora, simultàniament, li tornava a proveir més matèria primera perquè l’obsessió es continués desenvolupant sense aturador, fins a l’infinit.