Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

PRESENTACIÓ

La configuració de l’assemblea conciliar del Vaticà II era veritablement universal, reunia bisbes de totes les parts del món com mai abans havia passat. Amb tota lògica havia de tenir present la realitat de l’Església catòlica en cada situació del món per poder-hi respondre. No ha d’estranyar, per tant, que algunes previsions les fes per a les Esglésies joves, dels anomenats països de missió. Així, per exemple, calia preveure els corresponents processos catecumenals per a la iniciació cristiana d’adults, situació que no es donava en les Esglésies de llarga tradició, amablement habituades des de feia segles al baptisme d’infants.

Segurament era molt difícil o gairebé impossible de preveure que, en poc més del mig segle transcorregut des de la clausura conciliar, situacions d’aquestes, no només anaven a patir alguns canvis lògics sinó que s’anaven a invertir totalment de manera que algunes previsions, fetes per a països de missió, anaven a estar a l’ordre del dia de les Esglésies, anomenem-les ancianes, per donar resposta a situacions noves, inesperades, a les quals l’acceleració dels esdeveniments les sumia.

Aquest és el cas que presentem ara. En països de recent evangelització s’havien previst les Celebracions dominicals en absència de prevere (ADAP) perquè les comunitats cristianes, escampades per àmplies àrees sense capellà resident, mantinguessin la seva vida cristiana a partir de l’Eucaristia, encara que aquesta no pogués ser celebrada cada diumenge. Ràpidament aquesta realitat s’ha invertit i ara són les comunitats ancianes les que es veuen embolicades en una situació de falta de preveres per celebrar l’Eucaristia cada diumenge en cada comunitat. La mirada s’ha dirigit a la previsió feta per als països de missió, convençuts que ara aquesta missió cal on abans semblava que no era necessària.

Ens hem de felicitar que hi hagi hagut una abundant i rigorosa reflexió sobre aquests temes, perquè no es pretengui donar solucions espontànies a problemes que són molt de fons perquè toquen elements essencials de la vida cristiana. Per això, des del Centre de Pastoral Litúrgica estem satisfets de poder oferir un veritable Dossier de materials que comença pels abundants documents magisterials de referència, continua per reflexions teològiques i pastorals amb estudis de gran calat i desemboca en materials pràctics que diverses diòcesis han elaborat perquè les pràctiques pastorals, que pretenen respondre a aquesta urgent situació que vivim, siguin una oportunitat per seguir avançant sinodalment sempre desitjosos de saber què és el que l’Esperit demana a les Esglésies en aquestes noves circumstàncies.

Segur que tot això vivificarà tant les celebracions de l’Eucaristia com la profunda reflexió sobre el sagrament, sobre el ministeri ordenat i els altres ministeris, sobre el sentit del diumenge i sobre la identitat de la comunitat cristiana.

I. DOCUMENTS DE REFERÈNCIA

INTRODUCCIÓ

Oferim en aquest capítol el text dels principals documents oficials de l’Església sobre les Celebracions dominicals en absència de prevere.

L’esment a aquestes ADAP comença, de forma encara difusa, en el mateix concili Vaticà II, i de mica en mica es van concretant la seva naturalesa i les seves possibilitats. El document principal, evidentment, és el Directori que va publicar la Congregació per al Culte Diví l’any 1988, i que aquí reproduïm sencer. Immediatament després, els Prænotanda que el Secretariado Nacional de Liturgia de la Conferencia Episcopal Española va incloure en l’edició del seu ritual en castellà. I encara, finalment, altres documents posteriors que fan referència a aquest tipus de celebració.

CONSTITUCIÓ SOBRE la SAGRADA LITÚRGIA «SACROSANCTUM CONCILIUM»

(Concili Vaticà II, 4 desembre 1963)

35,4. Les vigílies de les festes més solemnes, algunes fèries d’Advent i de Quaresma, els diumenges i les festes, s’ha de fomentar una celebració sagrada de la paraula de Déu, sobretot als llocs on manca sacerdot; en aquest cas, ha de dirigir la celebració un diaca o un altre delegat del bisbe.

INSTRUCCIÓ «INTER OECUMENICI» PER APLICAR LA CONSTITUCIÓ SOBRE LA SAGRADA LITÚRGIA

(Sagrada Congregació de Ritus i el Consilium, 26 setembre 1964)

37. En els llocs on no hi hagi sacerdot i no es pugui celebrar la missa, els diumenges i festes de precepte organitzi’s, a criteri de l’Ordinari, una sagrada celebració de la paraula de Déu, presidida per un diaca o fins i tot un seglar, especialment delegat.

L’estructura d’aquesta celebració serà semblant a la litúrgia de la paraula en la missa: generalment es llegiran en llengua vernacle l’epístola i l’evangeli de la missa del dia, anteposant i intercalant cants, presos preferentment dels salms. Si és diaca qui presideix, pronunciarà l’homilia, i, si no ho és, llegirà l’homilia que li hagi indicat el bisbe o el rector. La celebració acabarà amb la pregària comuna o dels fidels i el Parenostre.

CODI DE DRET CANÒNIC

(Santa Seu, 25 gener 1983)

Cànon 1248 § 2. Si per manca de ministre sagrat o una alta causa greu resulta impossible la participació en la celebració eucarística, és molt recomanable que els fidels prenguin part en una litúrgia de la Paraula, a l’església parroquial o en algun altre lloc sagrat, celebrada segons les prescripcions del bisbe diocesà, o dediquin un temps a l’oració personalment o en família, o, si és oportú, en grups de famílies.

DIRECTORI PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE

Proemi

1. L’Església del Crist, des del dia de la Pentecosta, després que davalla l’Esperit Sant, sempre s’aplega fidelment en la unitat per celebrar el misteri pasqual el dia que fou anomenat «diumenge» en memòria de la resurrecció del Senyor. En la reunió dominical l’Església llegeix allò que en totes les Escriptures es refereix al Crist1 i celebra l’Eucaristia com a memorial de la mort i de la resurrecció del Senyor, fins que torni.

2. No sempre, tanmateix, és possible de tenir una plena celebració del diumenge. Hi ha hagut i hi ha molts fidels per als quals «per manca de ministre sagrat o alguna altra causa greu, és impossible la participació en la celebració eucarística».2

3. En alguns països, després de la primera evangelització, els bisbes confiaren a catequistes la missió d’aplegar els fidels el diumenge i de dirigir llur pregària segons la forma d’exercicis piadosos. Perquè els cristians, augmentats en gran nombre, es trobaven dispersos en molts llocs, tan distants que el sacerdot no hi podia acudir cada diumenge.

4. En altres llocs, a causa de les persecucions pel nom cristià, o bé per altres severes limitacions imposades a la llibertat religiosa, als fidels els és totalment prohibida la reunió dominical. I, així com en altre temps hi hagueren cristians que conservaren l’aplec del diumenge fins al martiri,3 així també hi ha ara fidels que procuren reunir-se per pregar, ja sigui en família, ja sigui en petits grups, encara que privats de la presència del ministre sagrat.

5. Per altra part, als nostres dies, en molts països cada parròquia ja no pot fruir de la celebració de l’Eucaristia cada diumenge perquè han disminuït els sacerdots. A més, per raó de les circumstàncies socials i econòmiques, algunes parròquies han estat despoblades. I així, a molts preveres els ha estat confiat de celebrar moltes vegades la missa el diumenge en esglésies diverses i escampades. Però aquesta pràctica no sempre sembla oportuna ni per a les parròquies mancades de pastor propi ni per als sacerdots mateixos.

6. Per això en algunes Esglésies particulars que es troben en les condicions esmentades els bisbes han cregut necessari d’establir unes altres celebracions dominicals sense prevere, per tal que pugui tenir lloc de la millor manera l’assemblea setmanal dels cristians, i resti en peu la tradició cristiana del diumenge.

No rarament, però, sobretot en terres de missió, els fidels mateixos, conscients de la importància del diumenge, es reuneixen, amb l’ajut de catequistes i de religiosos, per escoltar la paraula de Déu, per pregar i a vegades també per rebre la sagrada comunió.

7. Havent sospesat tot això i tenint en compte els documents editats per la Santa Seu,4 la Congregació per al culte diví, acollint els desigs també de Conferències episcopals, creu oportú de recordar elements doctrinals sobre el diumenge i establir les condicions amb què a les diòcesis aquestes celebracions siguin legítimes, i també de marcar algunes línies per a executar com cal aquelles celebracions.

Pertocarà a les Conferències episcopals, si cal, determinar més detalladament aquestes normes i adaptar-les al geni i a les variades circumstàncies dels diversos pobles, i informar-ne la Seu Apostòlica.

Capítol I

EL DIUMENGE I LA SEVA OBSERVANÇA

8. «L’Església, per una tradició apostòlica que remunta al dia mateix de la resurrecció del Crist, celebra el misteri pasqual el dia vuitè, que amb raó és anomenat dia del Senyor o diumenge».5

9. Els testimonis de l’aplec dels fidels el dia que, com a «dia del Senyor», ja es indicat al Nou Testament6 ja apareixen explícits en els documents primitius dels segles primer i segon,7 entre els quals destaca el testimoniatge de sant Justí: «El dia anomenat del sol s’apleguen en un mateix lloc tots els qui viuen a ciutat o a pagès...».8 Aquell dia que els cristians es reunien no coincidia, però, amb els dies festius del calendari grec i romà, i per això àdhuc per als conciutadans manifestava un signe del nom cristià.

10. Els pastors, des dels primers segles, mai no deixaren d’advertir els fidels sobre la necessitat d’aplegar-se el diumenge: «Membres del Crist com sou, no us aparteu de l’Església deixant de reunir-vos; no us menyspreeu vosaltres mateixos ni allunyeu el Salvador dels seus membres, ni esquinceu ni escampeu el seu cos».9 Cosa que recentment ha recordat el concili Vaticà II amb aquestes paraules: «Aquest dia els fidels s’han d’aplegar en la unitat per tal que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin el memorial de la passió, de la resurrecció i de la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts».10

11. La importància de la celebració del diumenge per a la vida dels fidels és definida per sant Ignasi d’Antioquia: «No practicant més el dissabte (els cristians), sinó vivint d’acord amb el diumenge, en què també nasqué la nostra vida per mitjà d’Ell (el Crist) i de la seva mort».11 I el sentit dels fidels, tant abans com ara, ha honorat tant el diumenge que també en temps de persecucions i en països de cultures alienes o oposades a la fe cristiana mai no han volgut passar per alt el dia del Senyor.

12. Els elements requerits principalment per a la reunió dominical són aquests:

1 l’aplec dels cristians per a manifestar l’Església no espontàniament sinó convocada per Déu, és a dir, com a poble de Déu orgànicament estructurat, presidit pel sacerdot que actua en la persona del Crist Cap;
2 la instrucció sobre el misteri pasqual a través de les Escriptures que hom llegeix i que el sacerdot o el diaca expliquen;
3 la celebració del sacrifici eucarístic feta pel sacerdot en la persona del Crist i oferta en nom de tot el poble cristià, en el qual és fet novament present el misteri pasqual.

13. La pastoral ha de procurar sobretot que hi hagi cada diumenge el sacrifici de la Missa, a través del qual –i només per mitjà d’ell– es perpetua de debò la Pasqua del Senyor,12 i l’Església es manifesta plenament. «El diumenge és el dia festiu primordial, que ha de ser proposat i inculcat a la pietat dels fidels... Totes les altres celebracions, si no són realment molt importants, no li han de ser anteposades, perquè és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic».13

14. Cal inculcar aquests principis ja des del començament de la formació cristiana, per tal que els fidels acullin de grat el precepte de la santificació del dia festiu i comprenguin la raó per la qual s’uneixen cada diumenge per celebrar l’Eucaristia convocats per l’Església14 i no purament per una devoció particular. Així els fidels viuran el diumenge com un signe de la transcendència de Déu sobre les obres de l’home, i no només com un dia de descans; així també per la força de l’aplec dominical percebran més íntimament i manifestaran al defora que són membres de l’Església.

15. Convé que els fidels trobin en les assemblees dominicals, com també en la vida de la comunitat cristiana, tant una participació activa com una veritable fraternitat, i una oportunitat de renovar-se espiritualment sota el guiatge de l’Esperit. Així també són protegits dels paranys de les sectes que els prometen el remei contra el dolor de la solitud i la satisfacció total dels anhels religiosos.

16. Finalment, l’activitat pastoral ha de fomentar «iniciatives que procurin que el diumenge esdevingui també dia d’alegria i de cessació del treball»,15 de tal manera que en la societat actual aparegui a tothom com un signe de llibertat i, doncs, com un dia instituït per al bé de la mateixa persona humana, la qual es indubtablement més important que els negocis i que els processos de producció.16

17. La paraula de Déu, l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal són dons que el Senyor presenta a la seva esposa l’Església. Cal rebre’ls com una gràcia de Déu, i àdhuc cal demanar-los. L’Església, que frueix d’aquests dons sobretot a la reunió dominical, hi dona gracies a Déu, tot esperant la perfecta fruïció del dia del Senyor «davant el tron de Déu i a la presència de l’Anyell».17

Capítol II

CONDICIONS PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE

18. Quan en alguns llocs el diumenge no és possible de celebrar la Missa, cal sospesar primer de tot si els fidels poden traslladar-se a l’Església d’algun indret més proper per participar-hi en el misteri eucarístic. Aquesta solució encara és recomanable als nostres dies, i fins i tot cal retenir-la, si és possible; però això requereix que els fidels, instruïts correctament sobre el sentit més complet de la reunió dominical, es conformin de bon grat a la nova situació.

19. És desitjable que, encara que sense Missa, les riqueses de la sagrada Escriptura i de la pregària de l’Església siguin ofertes als fidels aplegats de diverses maneres el diumenge; és a dir, que no es vegin privats ni de les lectures que durant l’any es llegeixen a la missa ni de les pregàries dels temps litúrgics.

20. Entre les formes que es troben en la tradició litúrgica quan no pot haver-hi missa és molt recomanable la celebració de la paraula de Déu,18 que pot completar-se oportunament amb la comunió eucarística. D’aquesta manera els fidels poden nodrir-se comunitàriament de la Paraula i del Cos del Crist. «Perquè escoltant la Paraula de Déu, reconeixen que les meravelles anunciades per la Paraula atenyen el seu cim en el misteri pasqual, el memorial del qual se celebra sacramentalment en la missa i del qual participen per la comunió».19 A més a més, en certes circumstàncies, pot haver-hi un lligam escaient entre la celebració del dia del Senyor i les celebracions de certs sagraments, i sobretot de sagramentals, segons les necessitats de cada comunitat.

21. Cal que els fidels s’adonin bé del caràcter supletori d’aquestes celebracions i no poden ser considerades com una solució òptima per a les noves dificultats o una concessió feta a la facilitat.20 Per tant, una reunió o assemblea d’aquesta mena mai no pot tenir lloc el diumenge en els indrets en què el mateix dia s’ha celebrat la missa o s’hi celebrarà, o bé ha estat celebrada el vespre del dia anterior, encara que sigui en una altra llengua; ni tampoc convé repetir l’assemblea.

22. S’ha d’evitar acuradament qualsevol confusió entre aquestes assemblees i la celebració eucarística. Aquestes reunions no han de treure, sinó més aviat augmentar-lo, el desig entre els fidels de participar en la celebració eucarística, i han de fer-los més disposats a participar-hi.

23. Els fidels han de comprendre que sense sacerdot no pot haver-hi sacrifici eucarístic i que la comunió eucarística que poden rebre en aquestes assemblees està íntimament connexa amb el sacrifici de la Missa. D’aquí que pot mostrar-se als fidels la necessitat de pregar «per tal que es multipliquin els administradors dels misteris de Déu i perseverin contínuament en el seu amor».21

24. Pertoca al bisbe diocesà, després de consultar el Consell Presbiteral, decidir si a la seva diòcesi hi ha d’haver regularment reunions dominicals sense celebració de l’Eucaristia i dictar normes corresponents no sols generals sinó també particulars, tenint en compte els llocs i les persones. Aquestes reunions, doncs, no s’han d’instituir sense la convocatòria del bisbe i el ministeri pastoral del rector.

25. «Una comunitat cristiana no pot formar-se si no té per arrel i eix la celebració de la santíssima Eucaristia».22 Per tant, abans que el bisbe decideixi que es facin assemblees dominicals sense celebració eucarística, a més de la consideració de l’estat de les parròquies (cf. núm. 5), cal examinar tant la possibilitat de recórrer a preveres, àdhuc religiosos que no tenen directament cura d’ànimes, com la freqüència de les Misses en les diverses parròquies i esglésies.23 Que hom observi la primacia de la celebració eucarística per damunt de les altres activitats pastorals, sobretot el diumenge.

26. El bisbe, ell mateix o a través d’una altra persona, instruirà amb una oportuna catequesi la comunitat diocesana sobre les causes que justifiquen aquesta provisió, tot mostrant-ne la gravetat i exhortant a la solidaritat i a la cooperació. Designarà un delegat o una comissió peculiar que vetlli per tal que les celebracions es facin com cal, i n’escollirà els promotors i també vetllarà perquè siguin instruïts convenientment. Però sempre procurant que diverses vegades l’any els fidels puguin participar en la celebració eucarística.

27. Pertoca als rectors informar el bisbe sobre l’oportunitat de fer aquestes celebracions en la seva demarcació, preparar-hi els fidels, visitar-los entre setmana, celebrar-los oportunament els sagraments, especialment la penitència. Així aquesta comunitat podrà fer la vivència que el diumenge s’aplega no «sense prevere» sinó només «en absència d’ell», o millor «tot esperant-lo».

28. Quan no pot haver-hi Missa, el rector procurarà que la sagrada comunió pugui ser distribuïda. Vetllarà també per tal que hi hagi celebració de l’Eucaristia al temps degut en cada comunitat. Les hòsties consagrades han de ser renovades sovint i guardades en lloc segur.

29. Els diaques, com a primers col·laboradors dels sacerdots, han de ser cridats a dirigir aquestes assemblees dominicals. Ja que, havent estat ordenats per a alimentar el poble de Déu i fer-lo créixer més i més, pertoca al diaca dirigir la pregària, proclamar l’Evangeli, fer l’homilia i distribuir l’Eucaristia.24

30. En absència tant del prevere com del diaca, el rector designarà els laics als quals serà confiada la cura de les celebracions, o sigui, la direcció de la pregària, el ministeri de la paraula i la distribució de la santa comunió. Triarà preferentment acòlits i lectors instituïts per al servei de l’altar i de la paraula de Déu. Si tampoc no n’hi ha, poden ser designats altres laics, homes i dones, que puguin exercir aquesta missió en virtut del baptisme i de la confirmació.25 Han de ser escollits ateses llurs qualitats de vida, que estiguin d’acord amb l’Evangeli, i que puguin ser ben rebuts pels fidels. La designació habitualment serà temporal, i cal manifestar-la públicament a la comunitat; per ells convé fer una pregaria a Déu en alguna celebració.26 El rector ha de procurar la formació adequada i continua d’aquests laics, i ha de preparar amb ells unes celebracions dignes (cf. c. III).

31. Els laics designats consideraran la missió confiada no com un honor sinó com un deure, i primordialment un servei envers els germans, sota l’autoritat del rector. Car llur missió no és pròpia sinó supletiva, ja que l’exerceixen «allà on ho aconselli la necessitat de l’Església i no hi hagi ministres».27

«Que facin únicament i tot allò que els pertoca per l’“ofici confiat”».28 Que exerceixin la seva missió amb una sincera i absoluta pietat i amb ordre, tal com escau a llur ofici i el poble de Déu amb dret els ho exigeix.29

32. Si un diumenge no pot haver-hi celebració de la paraula de Déu amb distribució de la sagrada comunió, és molt recomanable que els fidels «dediquin un temps a l’oració personalment o en família, o, si es oportú, en grups de famílies».30 En aquests casos, també poden ajudar-hi les transmissions radiotelevisives de les accions sagrades.

33. Cal tenir present sobretot la possibilitat de celebrar alguna part de la Litúrgia de les Hores, com ara les Laudes matinals o les Vespres, en la qual també poden ser inserides les lectures del diumenge que s’escau. Perquè quan «els fidels són convocats per a la Litúrgia de les Hores i s’apleguen en la unitat, unint els cors i les veus, manifesten l’Església que celebra el misteri del Crist».31 Al final d’una tal celebració pot ser distribuïda la comunió eucarística (cf. núm. 46).

34. «Als fidels particulars o a les comunitats que a causa de persecucions o per falta de sacerdots són privats de la celebració de la sagrada Eucaristia per un temps breu, o també llargament, no els falta de cap manera la gràcia del Redemptor. Si animats pel desig del sagrament i units en la pregària amb tota l’Església invoquen el Senyor i eleven a ell els seus cors, en virtut de l’Esperit Sant viuen en comunió amb l’Església, cos viu del Crist, i amb el Senyor mateix... i per consegüent reben els fruits del sagrament».32

Capítol III

LA CELEBRACIÓ MATEIXA

35. El ritual a seguir en l’assemblea dominical sense missa consta de dues parts: la celebració de la Paraula de Déu i la distribució de la comunió. En la celebració, no s’hi ha d’inserir allò que és propi de la missa, especialment la presentació dels dons i la pregària eucarística. L’ordre de la celebració ha de ser disposada de tal manera que afavoreixi la pregària, i no doni la imatge d’una simple reunió sinó d’una assemblea litúrgica.

36. Els textos de les oracions i de les lectures per a cada diumenge ordinàriament seran presos del Missal i del Leccionari. Així els fidels, seguint el curs de l’any litúrgic, pregaran i escoltaran la paraula de Déu en comunió amb les altres comunitats de l’Església.

37. El rector, preparant conjuntament amb els laics designats la celebració, pot fer acomodacions d’acord amb el nombre dels participants i la competència dels animadors, i respectant els mitjans que serveixen per al cant i l’execució de la música.

38. Quan presideix la celebració un diaca, es comporta exercint el seu ministeri propi en les salutacions, les oracions, la lectura de l’evangeli i l’homilia, la distribució de la comunió i el comiat amb benedicció. Vesteix els ornaments propis del seu ministeri, es a dir, l’alba amb l’estola i, si vol, la dalmàtica, i usa la seu presidencial.

39. El laic que dirigeix l’assemblea es comporta com un de tants, tal com s’esdevé en la Litúrgia de les Hores quan no presideix un ministre ordenat, i en les benediccions quan el ministre es un laic («Que el Senyor ens beneeixi...», «Beneïm el Senyor»...). No ha d’emprar paraules que pertoquen al prevere o al diaca, i ha d’ometre els ritus que evoquen més directament la Missa, per exemple les salutacions, i especialment «El Senyor sigui amb vosaltres», i el comiat, que presentaria el laic dirigent com un ministre sagrat.33

40. Que porti un vestit que no desdigui d’aquest servei, o bé que en porti un eventualment establert pel bisbe.34 No ha d’usar la seu presidencial, sinó mes aviat cal preparar-li una altra seu fora del presbiteri.35 L’altar, que és la taula del sacrifici i del convit pasqual, només ha de ser emprat per a posar-hi el pa consagrat abans de la distribució de l’Eucaristia.

En preparar la celebració, cal tenir cura d’una convenient distribució dels oficis, per exemple, per a les lectures, per als cants, etc., i també de la disposició i l’ornamentació dels llocs.

41. L’esquema de la celebració consta dels elements següents:

1 Ritus inicials, el fi dels quals és que els fidels aplegats en la unitat constitueixin una comunitat i es disposin com cal per a la celebració;
2 litúrgia de la paraula, en la qual Déu mateix parla al seu poble, per tal de manifestar-li el misteri de la redempció i de la salvació; el poble hi respon a traves de la professió de fe i de la pregària universal;
3 acció de gràcies, amb la qual Déu és beneït per la seva immensa glòria (cf. núm. 45);
4 ritus de comunió, a través dels quals s’expressa i esdevé realitat la comunió amb el Crist i amb els germans, especialment amb els qui aquell mateix dia participen del sacrifici eucarístic;
5 ritus de conclusió, mitjançant els quals s’indica el lligam que hi ha entre la litúrgia i la vida cristiana. La Conferència episcopal, o el bisbe mateix, d’acord amb les circumstàncies de hores i de persones, pot determinar més detalladament la celebració amb els mitjans preparats per la Comissió nacional o diocesana de litúrgia. L’esquema de la celebració, però, no ha de ser alterat sense necessitat.

42. En la monició inicial, o en un altre moment de la celebració, el qui la dirigeix farà oportunament esment de la comunitat amb la qual aquell diumenge el rector celebra l’Eucaristia, i exhortarà els fidels a unir-s’hi espiritualment.

43. Per tal que els participants puguin retenir la paraula de Déu, que hi hagi una explicació de les lectures o bé un silenci sagrat per tal de meditar les paraules oïdes. Ja que l’homilia queda reservada al sacerdot i al diaca,36 és desitjable que el rector doni al moderador de l’assemblea una homilia que hagi preparat prèviament per tal que la llegeixi. Que hom observi tanmateix allò que sobre aquest punt hagi establert la Conferència episcopal.

44. Que es faci ordinàriament la pregària universal d’acord amb la sèrie d’intencions.37 No s’han d’ometre les intencions eventualment proposades pel bisbe per a tota la diòcesi. A més, sovint hom proposarà una intenció per les vocacions a l’orde sagrat, pel bisbe i pel rector.

45. L’acció de gràcies es farà d’una de les dues maneres següents:

1 després de la pregària universal o després de la distribució de la comunió, el moderador invita tothom a l’acció de gràcies, per la qual els fidels confessen la glòria de Déu i la seva misericòrdia. Això es pot fer a través d’un salm (per ex., els salms 99, 112, 117, 135, 147, 150), o d’un himne o bé d’un càntic (per ex., el Glòria a Déu a dalt del cel, el Magnificat...), o també per mitjà d’una pregària lletànica que el moderador diu dret amb els fidels de cara a l’altar;
2 abans del Parenostre el moderador s’atansa al sagrari i, feta una inclinació, col·loca el copó amb la santíssima Eucaristia sobre l’altar; després, agenollat davant l’altar, conjuntament amb els fidels, diu un himne, un salm o una pregària lletànica que, en aquest cas, s’adreça al Crist present en la santa Eucaristia.

Aquesta acció de gràcies, però, no ha de tenir gens la forma de pregària eucarística. No s’han d’emprar els prefacis ni les pregàries eucarístiques del Missal Romà i cal evitar qualsevol perill de confusió.

46. Per a fer el ritu de la comunió hom observarà les prescripcions del Ritual Romà sobre la sagrada comunió fora de la missa.38 Sovint cal recordar als fidels que, àdhuc rebent la comunió fora de la celebració de la Missa, estan units al sacrifici eucarístic.

47. Si és possible, per a la comunió es farà servir pa consagrat el mateix diumenge en la missa celebrada en un altre lloc i traslladat per un diaca o un laic en algun recipient (pixis o copó) i col·locat al sagrari abans de la celebració. També es pot fer servir pa consagrat en l’última missa celebrada allí. Abans del Parenostre, el ministre s’atansa al sagrari, al lloc de la reserva eucarística agafa el copó amb el Cos del Senyor, el posa damunt la mesa de l’altar i introdueix el Parenostre, llevat que en aquest moment es faci l’acció de gràcies esmentada en el núm. 45, 2.

48. El Parenostre sempre és recitat o cantat per tothom, fins i tot quan no es distribueix la sagrada comunió. Es pot fer el ritu de la pau. Després de la distribució de la comunió «es pot fer, segons l’oportunitat, un silenci sagrat durant una estona o bé dir un salm o un cant de lloança».39 També es pot fer l’acció de gracies de què parla el núm. 45, 1.

49. Abans que l’assemblea s’acabi, es fan els anuncis o notícies referents a la vida parroquial o diocesana.

50. «Mai no es podrà valorar prou la importància capital de la reunió dominical com a font de la vida cristiana personal i comunitària i com a testimoniatge proposat per Déu: aplegar tothom en el Fill Jesucrist.

12 3 Weiter

Les Celebracions dominicals en absència de prevere

Andere haben auch gelesen: