Sota el signe de la lluna jueva

Text
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
Sota el signe de la lluna jueva
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

David Valle García

SOTA EL SIGNE DE

LA LLUNA JUEVA


1ª edició: octubre 2020



© David Valle García


Disseny de la coberta: ImatChus


Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 - 629.02.20.83

www.terraignotaediciones.com



ISBN: 978-84-122561-4-7

IBIC: FA 2ADC





La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

David Valle García






SOTA EL SIGNE DE

LA LLUNA JUEVA


Pròleg

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

40

41

42

43

44

45

46

47

48

49

50

51

52

53

AGRAÏMENTS




Per a la Roser i en Xavi


Per a aquells que van deixar-nos abans d’hora.

Per sempre.

Cristina García Yusta i Juan Carlos Calero

GIRONA

2 de juliol de 1492


Pròleg






El vent bufa càlid, com si es volgués barrejar amb la rauxa del moment; agita els meus cabells ingràvids i els fa xocar contínuament contra la meva cara. Des de la muntanya de Montjuïc contemplo bona part de la ciutat de Girona i el seu entorn. Gaudeixo de la vista que hi ha des d’aquest punt com si fos l’últim cop que la pogués veure. No se me’n va del cap la idea que potser d’aquí a uns dies ja no hi seré. Així, observo amb deteniment les muralles, la Catedral, el meu Call, les meves sinagogues camuflades, els rius que donen vida i fan fèrtil la terra, les muntanyes que vigilen mudes l’insignificant anar i venir dels homes… Una llàgrima rodola per la meva galta i besa el terra regant-lo de pena.

Encara em recordo d’aquelles preguntes innocents que li feia de petita al meu estimat pare.

―Per què ens volen tan poc als jueus? Per què sempre hem de fugir?

Ell intentava buscar les paraules precises per fer-me comprendre una cosa que ni ell mateix s’explicava.

―Filla meva, no entenen els nostres costums, les nostres creences, la nostra vida.

Un dia, també em va comentar quatre ressenyes històriques. Em va explicar que feia molt de temps, concretament en època de l’Imperi Romà, Palestina va ser ocupada pels romans i la ciutat de Jerusalem va ser destruïda i saquejada. Això va comportar un èxode de jueus per tot el món que encara durava.

―Nosaltres, hem anat a parar aquí, a la ciutat de Girona. Aquí hem creat el nostre estimat Call. La religió jueva i l’Aljama sempre ens han guiat de manera sàvia.

El pare em va continuar explicant que els jueus no sempre havíem estat tan malament a la ciutat com ara. Em va dir que al principi coexistíem sense problemes amb els cristians, però que va arribar un moment que aquesta convivència es va deteriorar. Els sectors cristians més fanàtics alienaven la ment dels seus seguidors i ens posaven el poble cada cop més en contra. Amb el temps s’havien anat fent més nombrosos els avalots contra els jueus i la nostra població va començar a decréixer per l’emigració o la conversió al cristianisme. Fa uns cent cinquanta anys, vam arribar a habitar uns mil jueus a Girona, molt lluny de les escasses vint famílies que hi habitàvem ara.

La repressió va en augment; ens han tancat portals i finestres perquè no ens puguem relacionar amb els cristians. A poc a poc ens han anat recloent i han anat reduint el nostre Call a un gueto.

Ara no tenim els diners que han anat enriquint als reis al llarg de la història. Des de fa molt temps, ens han apujat de manera abusiva els impostos i no han fet res perquè puguem recuperar els préstecs que havíem fet antigament. Ara som pobres, molt pobres…

Fa uns mesos hem conegut l’ordre d’expulsió dels jueus. No és un fet aïllat a la ciutat de Girona, sinó que és una disposició a l’àmbit de tota la Corona de Castella i Aragó. Els Reis han decretat la nostra expulsió! Així ens agraeixen tota l’ajuda prestada a la Corona.

El moment històric és tens i el meu futur personal vaga a l’aire.

El meu marit està acabant de vendre totes les nostres pertinences per després emigrar a Perpinyà. Ell vol començar allà una nova vida, jo simplement vull despertar del malson en què visc. Però tinc la impressió que a Perpinyà també ens perseguiran. Els jueus sempre hem estat perseguits i sempre ho serem; n’estic del tot segura.

Per això, tenint en compte la meva situació, la decisió que canviarà la meva vida ja està presa i la portaré a terme fins a les últimes conseqüències. Estimo aquesta ciutat, tot i les penúries que en ella m’ha tocat viure. Per tant, hi vull romandre en ella per sempre.

Ho tinc ben clar. Com que d’aquí a uns dies no pot quedar cap jueu a Girona, em convertiré al cristianisme. Sé que el meu marit mai m’ho perdonarà. Mai ha acceptat que pensi per mi mateixa; però estic convençuda del que faré. Ben mirat, faci el que faci, moriré. Tant si em faig cristiana com si continuo essent jueva, arribarà un moment que ell em matarà. Una opció és més ràpida i l’altra és més lenta, però les dues porten al mateix final. I no pateixo per mi, sinó pel que porto a dins meu, que és en el que més crec i el que de debò estimo.

 

Vaig mirar, potser per darrera vegada, la ciutat des de les alçades i vaig començar a dir en veu alta:

―Vull viure per sempre en aquesta ciutat. Desafiar el temps i la història. Ser intemporal. Vull veure sempre el perfil de la Catedral, rentar-me la cara amb l’aigua del riu i passejar eternament pels carrers del Call. Vull ser lliure, lliure…

Vaig tancar els ulls intentant canviar en la meva ment el destí obscur on em veia immersa. Després, quan vaig obrir-los, notava com em pesaven les parpelles. Em sentia estranya, com si hagués dormit durant tota una nit. Davant meu es presentava una ciutat diferent de la que coneixia. Desconcertada, em vaig refregar els ulls per comprovar que no estigués somiant desperta, però després de fer-ho continuava contemplant aquella visió de la ciutat, sorprenent i torbadora. Girona era terriblement gran i estava ocupada per edificis molt alts que no estaven fets de pedra. Els carrers no eren empedrats ni de sorra i tenien una tonalitat gris fosca o negra, exempta de vida. Per ells circulaven màquines de colors variats que corrien més que els cavalls. També hi havia ferralles amb formes inversemblants i grans xemeneies que desprenien fum cel amunt.

Encara estava espantada, però de mica en mica m’anava relaxant i me n’adonava del que em succeïa. El meu desig s’havia complert. Viuria a la ciutat de Girona al llarg del temps i de la història. Seria intemporal. Vaig tancar de nou els ulls somrient i després, vaig tornar a obrir-los.

De nou, davant meu hi tenia la Girona que sempre havia conegut, amb les seves muralles, la Catedral, el meu Call, les meves sinagogues camuflades, els rius que donen vida i fan fèrtil la terra, les muntanyes que vigilen mudes l’insignificant anar i venir dels homes… No hi havia edificis que desconeixien la pedra, ni carrers negres, ni màquines en moviment, ni xemeneies.

Tot era en calma abans del gran dia.

El 31 de juliol de 1492 no podria quedar cap jueu a la ciutat de Girona ni a tota la Corona de Castella i Aragó.

Malgrat que encara estava preocupada per la meva situació i per la reacció que tindria el meu marit, ara ho veia tot molt més clar. Sabia que, passés el que passés, sempre continuaria vivint a la ciutat de Girona. Romandria en ella pels segles dels segles.

GIRONA

Any 2006


1






Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec d’amor, em deia que no, el meu cap m’aconsellava que ho fes. L’estimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la d’aquella nit. No havia estat el primer cop que m’ho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.

Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: “Miquel, com pots canviar tant!”.

Encara recordo amb recança el dia que ens vam conèixer. Va ser al pub City Arms de Girona, entre boires de cigarreta i aromes de cervesa… Em vaig enamorar de tu a primera vista. La teva alçada i la teva simpatia em captivaren des del primer moment. Recordo com si fos ahir, les primeres paraules que em vas dir aquella nit. Quasi sense pensar-nos-ho vam acabar fent l’amor al teu pis. Feia temps que no havia experimentat tant de plaer ni tants orgasmes en una sola nit!

En els dies posteriors, les cites es varen anar succeint. De seguida vas vèncer la por que sentia dins meu a tenir un altre fracàs amorós. A banda del teu físic impecable, vaig descobrir en tu una persona simpàtica, comprensiva, cavallerosa… a una d’aquelles persones úniques que té el fabulós do de dir les paraules justes en el moment precís. Em vas tornar a donar il·lusió per viure quan als meus trenta-dos anys ja em veia vagant com una dona solitària i amargada que mai podria formar la seva pròpia família. Eres la meva persona ideal, la meva mitja taronja.

Amb aquestes sensacions, no vaig dubtar ni un moment a anar a viure amb tu al pis que tenies a Girona, al carrer Antic Roca. Es tractava d’un niuet d’amor idoni per una parella que començava.

Els primers mesos de convivència van ser molt bons, fins i tot millors del que ens pensàvem. Però tot va canviar una nit… Portàvem quatre mesos junts…

Vas arribar a casa molt tard sense haver-me avisat abans. Jo estava al llit, però encara no m’havia dormit perquè estava molt preocupada per tu. Recordo aquella nit com si fos ahir…

―Miquel, on diantre estaves? ―et vaig preguntar―. T’he trucat vàries vegades al mòbil i no contestaves.

Vas riure com distret i vas començar a caminar cap al llit fent ziga-zagues. Anaves begut, la teva manera de moure’t i la pudor d’alcohol et delataven. Mentre avançaves cap al llit em vas contestar amb veu borrosa:

―No et preocupis, reina. És que he estat amb uns col·legues i passa el que passa. Hem pres unes quantes copes i hem perdut una mica la noció del temps.

Vas arribar a l’alçada del llit i et vas asseure al meu costat; feies un tuf a alcohol insuportable!

―Collons Miquel, m’has fet patir molt! Avisa’m la propera vegada que vinguis tard i sobretot, controla el que beus. Estàs completament borratxo!

―Borratxo i calent. Eva, perquè no cardem un polvo? ―em vas xiuxiuejar a cau d’orella.

―No en tinc ganes, Miquel! Demà em toca treballar i estic molt cansada.

En aquell moment, la cara et va canviar; se’t notava quelcom enfadat. Semblava, com després vaig entendre, que s’hagués despertat un profund sentiment de fúria a dins teu.

―Què m’has dit? ―vas preguntar-me amb to amenaçador.

Jo, preocupada per la teva reacció i per l’odi creixent que veia en la teva mirada, et vaig contestar vacil·lant:

―Miquel, m’espantes una mica. Avui no en tinc ganes, esperem fins demà.

Llavors del no-res va sorgir un llampec que va fuetejar la meva cara. Vaig notar amb la mà esquerra com la meva galta cremava. Mentrestant, tu vas aprofitar el meu desconcert i et vas abalançar damunt meu immobilitzant-me.

―Què has dit? Eva, em sembla que no t’he escoltat bé. Has dit que no en tens ganes o que vols que fotem un clau?

Estava totalment descol·locada, només vaig encertar a contestar-te mig plorosa:

―Què collons has fet, Miquel? Estàs boig? No en tinc ganes.

Et vas quedar primer pensarós i després vas riure a l’aire. Em vas mirar als ulls, fora dels teus cabals.

―Així que no en tens ganes! No et preocupis que ara te les faré venir.

Llavors vaig conèixer al dimoni en persona. Estaves posseït per una ira incontrolable, vas començar a colpejar-me un cop i un altre. Em plovien pals per totes bandes mentre escoltava de fons la teva veu:

―I ara, mala puta, tens o no tens ganes?

Em vas començar a despullar esqueixant-me la roba. Havies perdut el rumb, l’alcohol et dirigia. Al principi vaig intentar oferir resistència, però al final em vaig sotmetre veient que la meva oposició només servia perquè rebés més patacades. Em vas despullar completament i em vas violar esquinçant-me l’ànima.

―Així Eva, això m’agrada, m’agrada molt…

De tant en tant em tornaves a picar i veia que en fer-ho gaudies més. Al final et vas escórrer i vas quedar-te estira’t a sobre meu; sentia com em cremava el teu alè a whisky. Vas treure el penis de dins meu i vas jeure al meu costat. Només vaig escoltar com deies: T’has portat molt bé Eva, estic orgullós de tu. Passada una estona et vas quedar dormit com una soca.

Em vaig quedar mirant la foscor que m’envoltava i que s’endinsava dins meu. Em sentia bruta, ultratjada. Vaig plorar una bona estona i després vaig anar cap al lavabo. En veure’m al mirall no em vaig reconèixer. Tenia la cara destrossada! Me la vaig netejar tenyint l’aigua de sang i després em vaig asseure a la tassa del vàter. Vaig plorar fins que em pensava que no tenia més llàgrimes i llavors me’n vaig anar cap al llit. Vaig veure’t i vaig descobrir desconcertada, que tot i el mal que m’havies fet, encara t’estimava. Vaig pregar a Déu perquè només haguessis tingut un mal dia. Aquella nit vaig pensar molt, i contràriament al que creia, encara vaig plorar una mica més. Encara em quedaven llàgrimes.


2






L’endemà al matí vaig gastar molt maquillatge per intentar dissimular els blaus i els morats, però no ho vaig aconseguir. Des del mirall em contemplava una dona amb la cara destrossada i el llavi partit, plena del temor que provoca no saber què passarà a partir de llavors.

Quan em vaig llevar ja no hi eres. Havies marxat a treballar sense dir-me res; sense donar-me cap excusa, sense fer-me un petó. Vaig sospirar i vaig agafar forces per anar a la feina.

Al carrer, em vaig fondre amb el xivarri de la Girona que començava a llevar-se. Sentia el soroll dels cotxes, la fressa de les persianes dels comerços a l’aixecar-se… Era un conjunt de coses en les quals cada dia m’agradava fixar-me, però que avui, simplement passaven al meu voltant. Deambulava pels carrers pensant encara en el que m’havia passat la nit anterior… El meu cor pesava com el plom, la meva ànima es feia moltes preguntes.

Vaig arribar al cor del carrer Joan Maragall i vaig començar a pujar les escales que condueixen a l’oficina on, avui en dia, encara treballo. És un pis on, sis persones, realitzem tasques administratives. Jo comparteixo despatx amb la Paqui. És una dona d’uns quaranta-cinc anys, que per l’edat que té, es conserva prou bé. El seu gest juvenil i el seu cabell llarg i castany fan que sembli més jove, però les arrugues que té al voltant dels ulls la delaten. És una persona simpàtica, i sobretot, molt bona amiga.

Em vaig aturar per un moment davant de la porta principal, i quan vaig creure que els meus pensaments estaven ordenats, vaig entrar al pis oficina. Només entrar-hi vaig veure la Paqui parlant amb en Frederic, el meu cap. És un home d’uns seixanta anys, de cabell blanc i abundant; la seva barba és espessa i canosa. Els seus ulls blaus no han perdut gens de la brillantor que devia enamorar a les mosses quan era jove. És un cap bondadós i comprensiu, a qui estimo com si fos el meu segon pare.

Al veure’m els dos van posar cara d’espant. La Paqui va ser la primera que va venir cap a mi i em va preguntar preocupada:

―Déu meu, Eva. Què t’ha passat?

―Res, Paqui. He caigut per les escales. No és res greu. Només tinc el cos adolorit.

La Paqui i en Frederic es van mirar. Crec que tenien dubtes que la meva història fos certa; ho notava a les seves cares, però sobretot, en els seus ulls.

―Segur que has caigut per les escales, Eva? ―va preguntar-me en Frederic.

Vaig mirar cap a una altra banda. No volia creuar-me amb la seva mirada i posar-me a plorar. Havia de ser forta. Potser en Miquel només havia tingut un mal dia, no el podia deixar malament davant de ningú.

―Doncs sí ―vaig contestar amb falsedat―. Les escales estaven fregades, anava molt de pressa i he relliscat. Coses que passen.

―I has anat a l’hospital? ―va preguntar-me en Frederic preocupat―. Potser tens algun ós trencat.

―No hi he anat. Però em trobo bé, de debò.

―Vés a l’hospital i mira-t’ho bé ―va insistir ell―. No t’ho descomptaré pas de la nòmina, noia.

―T’ho agraeixo molt, però no caldrà. No et preocupis. Ara faig unes quantes factures i se’m passarà tot. Ara mateix m’hi poso.

Els vaig esquivar i em vaig dirigir a la meva taula. Em vaig asseure, camuflant el dolor que vaig sentir al fer-ho, i vaig engegar l’ordinador. En Frederic va passar pel meu costat, es va ajupir i em va dir amb veu fluixeta:

―Ja saps que m’ho pots explicar tot. I si t’has d’agafar algun dia lliure pel que sigui, ja saps que pots fer-ho. No te’l trauré dels dies de vacances.

―Gràcies, Frederic ―vaig pronunciar amb veu tremolosa.

Ell em va somriure, em tocà l’esquena de manera amistosa i es va acomiadar per dirigir-se al seu despatx.

 

La Paqui mirava per sobre del seu ordinador. Va deixar esperar un temps prudencial i, després, vigilant que no hi hagués ningú al voltant, em va dir:

―Si t’ha succeït una altra cosa… Saps que pots confiar en mi. Últimament els hi passen moltes coses a les dones. Si has relliscat, que vols fer-hi, mala sort, però si algú t’ha clavat una pallissa, sigui en Miquel o algú altre, ho hauries de denunciar.

Vaig simular, tan maldestrament com vaig poder, que m’envaïa la fúria i vaig contestar-li amb rudesa:

―Gràcies, Paqui. T’ho agraeixo molt, però no puc anar a denunciar a la policia que he relliscat per les escales. Ha sigut mala sort, com tu dius, simplement mala sort.

Així va ser com, en aquella habitació on quasi sempre s’escoltaven converses sense fi, aquell matí va regnar el més absolut silenci.


3






Aquell dia no vaig anar a dinar a casa. Vaig decidir menjar un menú en un restaurant que hi havia a prop de l’oficina. Malgrat que estava tot molt bo, quasi no vaig fer cap mos. La por havia estrangulat el meu estómac i em costava Déu i ajuda empassar-me el menjar.

Asseguda en aquell restaurant, vaig rumiar en moltes coses: en els trenta-dos anys que tenia, en que notava que se m’estava començant a passar l’arròs, en que fins fa un dia creia que compartia la vida amb el meu home ideal i futur pare dels meus fills… Tot no es podia haver esfondrat com un castell de cartes! En Miquel havia begut massa i se li havia escapat la mà; només havia sigut un dia i mogut per l’alcohol. Què volia dir un dia dolent, si podia omplir per sempre la meva vida? No, no podia denunciar-li! No el podia trair! Segur que tot tornaria a ser com abans. Anava raonant i raonant, i així, quasi sense adonar-me’n, se’m van fer les tres: l’hora que havia de tornar a entrar a l’oficina.

Vaig fer acta de presència al despatx, però em va costar molt concentrar-me. Aquella tarda no vaig poder realitzar ni la meitat de la feina que feia habitualment. El temps passava a càmera lenta, però al final el rellotge de l’oficina va marcar les sis. Abans de plegar vaig anar a la taula on era la Paqui i li vaig fer un petó amistós a la galta.

―Paqui, sento molt el que t’he dit aquest matí. Estava nerviosa.

―Tranquil·la Eva ―em va dir amb un dolç somriure als llavis―. Ja saps, si necessites algun tipus d’ajuda, aquí estic; disposada a tot.

Ens vam fondre en una abraçada durant una estona. Després, molt més reconfortada, em vaig acomiadar d’ella i me’n vaig anar.

Vaig baixar les escales del bloc de pisos i em vaig submergir dins la bullícia de la ciutat de Girona. Escoltava embadalida la simfonia urbana de clàxons i frens; perdia, distreta, la vista en aparadors: ara un de joies, ara un de roba, ara un de flors… Desitjava que el meu passeig pels carrers no tingués mai fi perquè tenia por d’arribar a casa i veure el que em trobaria.

Però al final, quasi sense adonar-me’n, em vaig sorprendre davant de la porta del bloc de pisos del carrer Antic Roca. Em vaig preguntar si per fer aquell trajecte havien passat els deu minuts de costum o si havien transcorregut hores. Havia perdut per complet la noció del temps. Vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Em vaig quedar palplantada al replà mirant la porta del pis on vivia. Vaig sospirar diverses vegades; tot seguit, amb gran decisió i valentia, vaig obrir-la. No sé què esperava trobar-me a l’altra banda de la porta, però el que vaig veure segur que no. Davant meu hi havia un gran ram de flors d’una bellesa extraordinària. Destacaven sobre les altres flors les de color lila, el meu preferit. Tremolant per l’emoció vaig agafar la nota que hi penjava. Simplement posava: “Eva, t’estimo molt. Perdona’m”.