Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

Text
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

M. Carme Junyent és lingüista i professora a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. És autora d’una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística. Sempre s’ha mantingut crítica contra la imposició de polítiques lingüístiques que només maquillen una realitat desigual. Ella i la resta d’autores d’aquesta obra han tingut la voluntat i la gosadia de promoure un debat a fons sobre el discurs i el gènere.

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

© 2021, les autores respectives

© d’aquesta edició:

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic

www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com

—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—

Primera edició: setembre de 2021

Segona edició: setembre de 2021

Disseny de la coberta i la maqueta: Enric Jardí

Correcció: Mercè Rial

Maquetació: Grafime

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-9766-751-7

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Sumari

DEBATRE (EN)RAONADAMENT, M. Teresa Cabré

INTRODUCCIÓ, M. Carme Junyent

D’ON VENIM?

1. Quan es capgiren els objectius, Montserrat Sendra i Rovira

2. Quan el llenguatge no és sexista i quan sí que ho és, Neus Nogué Serrano

3. La querella de les llengües, Maria Lacueva Lorenz

4. El principi de Fermat, Mireia Farrús

5. Sobre el llenguatge i el sexisme: qüestió de grisos, Ona Domènech Bagaria

6. La confusió original, Montserrat Cortès-Colomé

7. El llenguatge inclusiu i el canvi lingüístic, Raquel Casesnoves Ferrer

8. Una mirada polièdrica sobre una situació sense resoldre, Marina Casadellà

9. En totes les parts m’ascla, Maria Callís Cabrera

L’ENSENYAMENT I L’EDUCACIÓ

10. Sexista, el català o la societat?, Elisabet Vila Borrellas

11. Me’n sento culpable i això que parlo normal, Carme Vilà i Comajoan

12. Balèria i els terratinents i les terratinents, Maria del Mar Vanrell

13. Mirar el llenguatge inclusiu des de la interacció, Júlia Llompart Esbert

14. Professors, visibilitzem el masculí plural, Alba Granell Rosich

15. Els arbres no ens deixen veure el bosc, Carla González Collantes

16. El problema de l’escriptor i el lector, Laura Gomara

17. Els científics i les científiques o simplement els científics? Tot depèn del context!, Rosa Estopà

18. «Els alumnes i alumnes»: desdoblem, desdoblem, que la llengua maltractarem, Laia Cutillas i Alberich

19. El persó, the sun i la infanta, Mariona Casas i Deseuras

20. Pares i mares, nadons i «nadones», marrecs i «marreques», M. Carme Bernal Creus

21. El llenguatge no sexista: un parany?, Mònica Barrieras Angàs

LA UNIVERSITAT

22. Navegar en el «llenguatge inclusiu» institucional: una mirada crítica des de l’antropologia lingüística, Maria Sabaté-Dalmau

23. Cal despertar consciències, la llengua ja ens ofereix la solució, Mariona Sabaté-Carrové

24. Al mig com el dijous, Marta Juncadella Fortuny

25. Una qüestió de fe, Carla Ferrerós Pagès

26. Seguir les guies d’estil o regir-se per la gramaticalitat?, Elga Cremades Cortiella

27. El parany del pretès llenguatge inclusiu, Montserrat Camps Gaset

28. Llenguatge no sexista a la universitat catalana, Ester Baiget i Bonany

LA TRADUCCIÓ I LA CORRECCIÓ

29. No ens salvarà la gramàtica, Dolors Udina

30. Els maldecaps dels desdoblaments, Anna Tudela

31. La correcció de textos i els usos no sexistes, Eulàlia Salvat Golobardes

32. Les protagonistes més valentes, Alba Milà

33. La novaparla inclusiva, Marta Marfany

34. Sobre mignonnes i homenots, Maria-Rosa Lloret

35. Claus de l’ús actual del llenguatge inclusiu, Raquel Craviotto i Arnau

36. «Correctors d’avui: ninges del llenguatge inclusiu», Maria Camps Anglada

37. La llengua pot canviar la societat?, Josefina Caball

38. Certeses, Elisenda Bernal

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

39. Llengua inclusiva: de la utopia a la distopia, Anna Vallès Anglarill

40. La pilota que volia ser música, Raquel Santiago Batista

41. Un front que ens desgasta, Maria Rodríguez Mariné

42. El català com un Fendi: exclusiu, especial i únic, Marta Pontnou Farré

43. Les bones intencions, Raïssa Martínez Vila-Abadal

44. Semblar feministes per no haver de canviar res, Anna Alfonso Casals

45. Llenguatge inclusiu és dir les coses pel seu nom, Ana Alarcia

L’ADMINISTRACIÓ

46. Això no va de llengua?, Margarida Sanjaume Navarro

47. Una empremta de la «visibilització» de «les bibliotecàries» al Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, avui, Mina Nabona-Jassans

48. La política i la llengua no són amigues, Lídia Gil López

 

MÉS ENLLÀ DEL BINARISME

49. De vivències i ambivalències amb relació al gènere i les llengües, Mireia Trenchs Parera

50. Quin model de llengua per als nous parlants?, Anna Subarroca Admetlla

51. Ell, ella, elli, Renée Pera Ros

52. A la recerca de la inclusivitat perduda, Míriam Martín Lloret

53. El tercer gènere (gramatical), Wendy Elvira-García

54. La teva incomoditat és la meva dignitat, Eva J. Daussà

DEL DISCURS A LA CONVERSA

55. Altres vies, Irene Yúfera

56. *La problema és femení, Elisa Rosado

57. Més enllà del desdoblament: cap a una comunicació igualitària, Estrella Montolio Duran

EL LÈXIC I ELS MORFEMES

58. Ladies and Gentlemen, Lourdes Romera Barrios

59. Senyors i senyoros: el gènere com a procés derivatiu, Cristina Real Puigdollers

60. Gènere i sexe, encara hi ha més a dir-ne, Maria-Pilar Perea

61. Selecció lèxica en el llenguatge políticament correcte, Mercè Lorente Casafont

LES ALTRES LLENGÜES

62. El gènere gramatical en xinès i el seu llenguatge inclusiu, Xiaomeng Wang

63. Una dona sorda, al natural; el gènere signat, Marta Vinardell-Maristany

64. El gènere gramatical femení analitzat des de la perspectiva de la lingüística indoeuropea, Mariona Vernet i Pons

65. El llenguatge políticament correcte és sexista: la fal·làcia referencialista, Joana Rosselló

66. Gènere, cognició, i altres perills, Clàudia Pons-Moll

67. El gènere en suahili, M. Carme Junyent

68. Mort i vida estan en mans de la llengua (Proverbis 18,21), Ana María Bejarano

69. El biaix europeu, Maria Bardají i Farré

70. Filigranes amb el gènere, Itziar Aduriz Agirre

Debatre (en)raonadament

És un fet natural que hi hagi diversitat d’opinió sobre tots i cadascun dels fets de la realitat, que hi hagi idees i comportaments diferents. I també és raonable que la diferència es defensi amb arguments amb la intenció de convèncer l’altra persona que no té la mateixa opinió. La diversitat és un bé preuat en tots els àmbits del pensament i de l’existència, sense diversitat ens veuríem abocats al pensament únic, a l’homogeneïtzació robòtica, a una uniformitat esparveradora. Si la diversitat, però, l’acceptem com un fet que cal defensar en el terreny de les diferències físiques i materials, per què ens costa més d’acceptar-la en les idees, i sobretot en algunes idees? Hi ha alguna cosa que passa i que no la diem explícitament. Quan parlem d’expressió lingüística del gènere, que és a fi de comptes un tema opinable, es produeix un enfrontament soterrat que surt a la superfície al menor gest.

Que les llengües no són simples sistemes de signes i combinacions per expressar idees i sentiments ho sabem totes les persones que ens dediquem a l’estudi del llenguatge. I que les llengües serveixen per manipular-nos (en el sentit literal del terme), els uns als altres, també ho sabem. Sabem i assumim que les llengües són construccions socials i culturals en evolució constant que reflecteixen una o diverses categoritzacions del món en què vivim. I també que canviar el llenguatge no canvia la realitat, però sí que contribueix a presentar-la de manera diferent.

Però per què el llenguatge, que serveix per entendre’ns i per debatre, esdevé tan polèmic i fins i tot confrontatiu quan el prenem com a tema d’expressió del gènere?

L’argumentació és una arma imprescindible per aconseguir convèncer sense violència si la utilitzem des de l’honestedat intel·lectual. No hi ha res de malèvol en el fet d’intentar convèncer l’altre o l’altra d’allò que veiem tan clar, tan evident. Altra cosa és quan en fem una mala pràctica, una pràctica que enganya i embolica, perquè no condueix enlloc. Debatre i discutir contribueix positivament a arribar a conclusions que ens fan avançar en la reafirmació del que pensem o en la modificació del nostre pensament o acció. Nosaltres i les altres persones que no som nosaltres, però, constituïm un entramat en el qual les intencions i les percepcions tenen el seu paper.

No posaria en dubte mai, potser fora de determinades situacions molt singulars, que les persones tenim bones intencions i que d’entrada no ens proposem ofendre les altres, sobretot quan hi ha una determinada sensibilitat cap a la diferència del que som o dels patrons culturals que hem assimilat.

Quan alguna cosa es mou en el llenguatge alguna cosa es mou en la cultura, vaig llegir en alguna publicació que ara no aconsegueixo recordar. La sensibilització pel tema del gènere, paral·lela a la sensibilització per qualsevol diferència marcada o marcable socialment, ha anat in crescendo. La progressió, en la meva opinió, ha anat adquirint al llarg del temps objectius diferents i s’ha anat movent entre el discurs i el sistema de la llengua. En principi vam parlar de política de correcció, una manera potser massa ordenada i un punt frívola d’actuar per no caure en allò que no convenia, que no era ben vist des del punt de vista social. L’expressió «políticament correcte» podia dur-nos a la banalització del contingut, a una mera actuació de forma. També des del començament vam parlar de llenguatge no sexista, que posava èmfasi en els biaixos que actuaven, molt sovint sense una intencionalitat explícita, com a parany. El llenguatge sexista era i és una conseqüència d’una societat sexista que cal canviar, i en això totes les persones mínimament sensibilitzades pel tema hi estan d’acord. També es va parlar de llenguatge no androcèntric posant l’accent no tant en el privilegi d’un sexe per damunt d’un altre, sinó en el fet de transmetre sense reflexió un contingut centrat en una sola mirada, la masculina. I quan el que s’ha volgut destacar és el fet que privilegiant la mirada masculina no es feia visible el col·lectiu de les dones, hem parlat de llenguatge visibilitzador o igualitari, que és una concepció proactiva en favor de fer explícita la presència de les dones, una posició feminista activa a través de desdoblaments, feminització de càrrecs i oficis i evitació de l’ús del masculí genèric en casos en què era palès que no s’incloïa la dona, o en tots els casos en què un genèric podia evitar-ho.

La gradació, però, encara continua, i avui parlem de llenguatge inclusiu. Amb aquesta expressió es dona pas a dues actituds. La primera, la que usa el llenguatge natural, i doncs la morfologia pròpia de les llengües, intentant resoldre la invisibilització de les dones, però sense forçar els patrons morfològics que les llengües ens ofereixen. I una segona actitud, la que proposa, forçant el llenguatge natural, fórmules artificials que, més enllà de la divisió tradicional masculí-femení basada en el reconeixement de dos sexes, representin l’àmplia gamma de possibilitats sexuals a partir de la percepció de cada col·lectiu. És així que s’han anat fent propostes que volen evitar la dicotomia femení-masculí, com la creació d’un gènere gramatical nou que representi la diversitat a través de fórmules com el signe @, el morfema flectiu -e o -i, alternatives que respecto en la mesura que estan basades en una convicció, però que de moment em semblen excessivament forçades.

És l’ús de les llengües que fa forat en el sistema gramatical i provoca canvis en el sistema gramatical. Un canvi que és producte de l’ús es legitima per si mateix. Els canvis gramaticals, però, que es volen imposar al marge de l’ús social en ús, tot i ser recursos legitimats per una militància activa, posen traves a una comunicació fluida. Vigilar el discurs per no caure en expressions sexistes, esbiaixades o invisibilitzadores de la diversitat de gèneres ha de formar part de les bones pràctiques i del bon ús de la llengua. Però, en la meva honesta opinió, això és difícil que passi forçant una solució artificial que sol quedar limitada a cercles restringits.

M. Teresa CABRÉ

Barcelona, maig de 2021

Introducció
La revolució institucional

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Si hi ha una cosa que sempre m’ha sabut greu és que, si jo he sortit més o menys viva d’aquest debat, és perquè soc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que m’ho expliquin. Però és que, a més, quan els homes s’han apropiat d’aquestes propostes «inclusives» han perpetuat la seva posició i el seu poder i ens han vingut a explicar què hem de fer. Per això volia que fossin dones les que parlessin, perquè amb llengua inclusiva o sense, els homes continuen dient-nos què hem de fer.

Però tornem a la por. Hem aconseguit que la gent que no hi està d’acord i que treballa o a la universitat (Libertas perfundet omnia luce) o a l’administració no s’atreveixi a dir què pensa. Sense entrar en detalls que trairien la confiança de les que han estat franques amb mi, us en poso algun exemple. En un mitjà de comunicació públic un text sobre assetjament escolar que diu «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que algú sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho als pares, als professors o a un adult?» torna corregit així per la unitat d’igualtat d’un departament de la Generalitat: «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que alguna persona sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho a la família, al professorat o a una persona adulta?». I en una universitat: «Ens demanen que fem formació en aquest sentit i mirem de fer-la per grups o àrees de treball, per poder adequar els exemples de comunicació i de llengua a cada àmbit laboral concret. Actualment s’hi afegeix la complexitat del tractament de les persones transgènere no binàries». I en una altra: «A mi ja em vas convèncer des del primer moment i, des de llavors, he defugit qualsevol conversa o debat sobre el gènere per no posar-me nerviosa (...). De moment, ningú m’ha vingut darrere amb el llibre d’estil, més enllà de recomanacions de bones pràctiques, que ja deus saber que són moltes a la meva universitat (en els formularis, jo soc persona investigadora principal i dirigeixo persones alumnes)». O una altra: «Per tot el que t’explico, potser val més que no participi en el projecte, perquè em sento compromesa a fer aquest camí encara que no sàpiga on ens portarà». O, una treballadora del CPNL, que em diu: «Perquè he/hem d’aplicar, amb sentit comú, les propostes que marca la Generalitat de Catalunya: un ús no sexista del llenguatge (formes genèriques, formes dobles i formes concretes)».

 

Crec que ja n’he donat prou, d’exemples. Però amb la darrera sorgeix una altra pregunta: qui és la Generalitat de Catalunya per fer propostes de com hem de parlar o escriure? Perquè, és clar, si l’autoritat sobre la llengua la tenen els polítics, aleshores hem d’acceptar les propostes dels ajuntaments creatius, començant pel de Barcelona amb els seus donanatges (perquè les dones no devem ser prou bones perquè ens facin homenatges), o el de Sentmenat amb els seus tions i tiones (les tiones amb trenes, és clar; com, si no, sabríem que no són tions?), o el de les Masies de Voltregà amb Sant Jordi i Santa Jordina (a veure si se’n recorden dels seus patrons i surten amb una Santa Lluciana i una Santa Marciana). Però tot plegat ens porta a una pregunta més inquietant: no es tractava d’igualtat? No es tractava de visibilitzar les dones? Com és que la mateixa Generalitat acaba banalitzant la igualtat proposant vacances per a «gossos i gosses»?

Les directrius per canviar la llengua, per fer-la més inclusiva o per visibilitzar les dones, van començar als anys setanta. Potser ningú no va pensar que els canvis lingüístics, si no venen de baix, és molt difícil que arrelin, i per això va arribar un moment en què va ser el poder que va començar a imposar-los: cursos per a tots els ajuntaments, centres cívics i associacions, guies de llengua no sexista i totes les campanyes que calguessin. Tot plegat va aconseguir que allò que havia de ser un canvi natural resultat del canvi de la societat es convertís en un canvi induït de conseqüències imprevisibles. El pitjor de tot, però, és que són els que manen els que s’han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens l’imposen. Quina paradoxa, la revolució institucional. Quim Monzó, en un article sobre la versió d’«Els segadors», ho explicava molt bé:

«De versions d’Els segadors n’hi ha un munt, incloent-n’hi una en heavy-metal. Però no s’interpreten mai en un acte de presa de possessió perquè, si es fa, s’assumeix que les institucions s’arroguen la distorsió i llavors la gamberrada perd tot l’efecte. És el que va passar dilluns al pati dels Tarongers. Una versió que volia ser revolucionària es va convertir en una exhibició penosa.»1

O, com diu Irene Vallejo: «No nos dejemos engañar: la subversión no puede ejercerse desde el poder, ni convertirse en marca o mercancía».2

Si la lluita per l’alliberament i la igualtat d’homes i dones ha estat fagocitada pel poder, tornem a ser on érem: ens continuen dient què hem de fer, com hem de parlar i com hem de pensar, si és que hem de pensar, perquè si gosem fer-ho tenim tota una maquinària per controlar-nos: no tens perspectiva de gènere? Problemes. I jo em demano què faríem si a la universitat ens imposessin elaborar plans docents amb perspectiva eurocèntrica, o marxista, o cristiana, o androcèntrica, o... Seguiríem tan cofois pensant que hem avançat molt en la lluita per l’alliberament?