Des de la graderia

Text
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
Des de la graderia
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

Joan Arumí, Albert Juncà i Gil Pla són companys al Departament de Ciències de l’Activitat Física de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i han viscut l’esport des de la pista, les piscines, les banquetes i les classes. Des de fa uns anys, també com a pares des de la graderia.









«El joc és intens i res la distreu. La jugadora està atenta a trajectòries, a distàncies, a moviments... De tant en tant sent alguna indicació de l’entrenador, assenteix amb el cap i torna a fer allò que més li agrada: jugar. De sobte, en un moment de pausa, aixeca el cap, busca entre les graderies i veu els seus pares.»



Què se suposa que hem de fer els pares a les graderies? A quin esport hem d’apuntar els nostres fills? Seran bons? Aquest llibre ofereix criteris per orientar la relació i les decisions que pares i fills establim al voltant de l’esport. Amb un llenguatge planer, bastit d’anècdotes i reforçat amb pinzellades de pedagogia, psicologia i sociologia, parlem del paper de les famílies en l’esport.






Des de la graderia







En família, 7






Des de la

graderia



El llibre per als que tenen nens i nenes que fan esport



J. Arumí, A. Juncà i G. Pla









© 2020, Joan Arumí, Albert Juncà i Gil Pla



© d’aquesta edició:



Eumo Editorial. C. Dr. Junyent, 1. 08500 Vic



www.eumoeditorial.com

 -

eumoeditorial@eumoeditorial.com



—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—



© de la fotografia de coberta: Kwanchaichaiudom - Freepik.com



Primera edició: setembre de 2020



Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació



Maquetació: Grafime



Producció de l’ePub: booqlab



ISBN: 978-84-9766-713-5



Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,

www.cedro.org

) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (

www.conlicencia.com

, 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.




ÍNDEX







La graderia











I. Abans de seure









1. L’hi apuntem?







2. Unicorns i valors en l’esport







3. La loteria de l’esport professional







4. Les graderies es veuen plenes quan hi som









II. Ben asseguts









1. El múscul no aprèn







2. A la PlayStation s’hi juga a casa







3. La disconformitat d’aprendre







4. Volem parlar de l’àrbitre









III. Quan ens aixequem









1. Intrusos o aliats?







2. Esmorzant, dinant o sopant







3. Cronos i Kairós









Epíleg











Llibres i documents que ens han ajudat












LA GRADERIA





A l’aula, ben decorada amb murals i dibuixos, hi ha un silenci absolut. La llum del dia hi entra amb força i n’il·lumina tots els racons. L’organització de les taules és en files ben arrenglerades. Una colla de nens i nenes seuen a les cadires, tenen el cos inclinat endavant amb els colzes sobre les taules. Tots semblen estar concentrats, eviten parlar amb els companys, i mentre uns estan pensant d’altres escriuen respostes en un full. La mestra s’ho mira des del costat de la pissarra amb el rostre seriós i en silenci, com si volgués mostrar als seus alumnes la importància del moment. A l’escena es respira un aire transcendent: els infants estan aprenent.



Tot d’una passa una cosa excepcional que cap dels protagonistes no podria haver esperat. Un fort crit trenca el silenci: «Sí senyor, Enric! Molt bé! Bravo!». Un dels nens de la classe, l’Enric, es mostra sorprès i desorientat. La Paula, que està escrivint la resposta a una de les preguntes, rep una altra indicació en to de retret: «Però…, què fas, Paula? Que no veus que aquesta no és la resposta?». La Paula es neguiteja, agafa la goma i esborra el que acaba d’escriure. La Maria ha acabat totes les preguntes i enmig d’un garbuix de murmuris sent una veu familiar que es pregunta resignadament: «En farem res d’aquesta nena…?».



Els alumnes i la mestra estan desconcertats: «D’on surten i de qui són aquelles veus?». Aixequen el cap, miren al seu voltant i veuen unes graderies que envolten l’aula. I allà, asseguts i atents a les seves evolucions, hi troben els seus pares. Uns pares que no s’estan de fer tota mena de comentaris sobre l’exercici que els seus fills estan fent. Uns són més exigents i d’altres, més condescendents. També n’hi ha alguns que no diuen res, però fan gestos i miradetes… Tots responen de manera diferent; però la qüestió del cas és: què hi fan allà?



La situació que hem descrit és possible d’imaginar però és poc probable que es faci realitat. Us imagineu unes graderies a les aules de les escoles plenes de pares comentant les activitats dels seus fills? A la gran majoria d’adults no se’ns acudiria interrompre processos i moments d’aprenentatge —tan importants per a les criatures— que passen a l’escola. Tampoc no se’ns acudiria esmenar

in situ

 la feina de la mestra, que és qui ha de guiar i acompanyar el procés d’aprenentatge dels alumnes. A l’escola, per aprendre, és necessari que hi hagi un ambient tranquil i de concentració per als estudiants.



Hi ha un altre context, però, on els pares tenen les portes obertes per veure —i comentar— el procés d’aprenentatge dels seus fills i el procés d’ensenyament de l’adult que els guia. És un lloc on aquesta observació es pot fer de manera freqüent, cada setmana. Un lloc on els pares, ben asseguts en unes graderies, poden observar de manera tranquil·la els seus fills i gaudir de com aprenen. També es poden aixecar, cridar, aplaudir… De ben segur que ja heu endevinat de quin context es tracta: és l’esportiu.





I tant, que volem que guanyin!



Els tres autors d’aquest llibre som companys de feina que treballem al Departament de Ciències de l’Activitat Física de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, i tenim la sort de poder viure com els nostres fills practiquen esport. Ens asseiem a la graderia i, com molts altres pares, observem i comentem el que passa a la pista. És una estona intensa on es fan tota mena d’accions i moviments, es prenen decisions més o menys encertades i s’escullen estratègies, reeixides o no, que comporten prediccions fallides o encertades, alegries, decepcions…



Els nostres fills i filles practiquen esport de formació o de base, l’etapa esportiva de la qual parlarem. És una etapa on han de tenir cabuda tant l’aprenentatge, com la competició, com el plaer de practicar esport. Així doncs, aprendre, competir i gaudir són els tres pilars que han de mantenir en equilibri l’esport formatiu i com a pares hem de procurar que es mantingui aquest equilibri.



Que ens fixem en aquests tres objectius per als nostres fills no vol pas dir que no vulguem que guanyin. I tant, que volem que guanyin! Però en el llibre volem explicar i transmetre moltes més idees. Des de la pedagogia, la sociologia i els fonaments teòrics de l’aprenentatge motor responem per què és important que els infants practiquin esport i pretenem, també, orientar l’actuació dels pares en la relació entre fills i esport. Volem mostrar la complexitat del procés d’aprenentatge esportiu i exposar com poden actuar els clubs i els entrenadors per tal que acompleixin la seva funció educativa i ens ajudin i ens acompanyin en la formació de les criatures.





«Als vostres llocs… Preparats…»



El principal repte d’aquest llibre és aconseguir que els pares estiguem ben situats a la graderia, ben posicionats (com diríem en llenguatge esportiu), i que ens sentim còmodes al nostre seient mentre acompanyem els nostres fills quan practiquen esport. Amb aquesta intenció hem dividit la lectura en tres moments: abans de seure, quan estem asseguts i un cop ens aixequem dels nostres seients. Cada una d’aquestes parts té diferents capítols, amb diferents situacions esportives quotidianes acompanyades de dades i coneixements que ens aportaran la part més acadèmica i científica del fet esportiu. I tot això anirà relligat amb un seguit de comentaris i reflexions a través dels quals intentarem mostrar la nostra visió sobre les situacions esportives plantejades i el paper que hi podem tenir les famílies.

 



En la primera part, «Abans de seure», ens remetrem a àrees com la sociologia o la història, que ens permetran omplir de significat el context esportiu actual i ens oferiran diferents perspectives per abordar-lo. En la segona, «Ben asseguts», respondrem la pregunta: com s’aprèn l’esport?, que ens permetrà tenir referències clares sobre com es produeix l’aprenentatge motor dels nostres fills i quin paper hi podem fer com a pares. I, finalment, «Quan ens aixequem» ens permetrà abordar aspectes que sorgeixen un cop ha passat la competició, com, per exemple, la relació i la comunicació entre pares i fills des d’una perspectiva educativa.



Així doncs, agafeu un bon seient i… «Als vostres llocs… Preparats… PUM!»







I.

ABANS DE SEURE



Poder asseure’s per primera vegada en una graderia per veure la canalla fent esport és fruit d’un procés previ. Normalment, la família ha hagut de prendre un parell de decisions importants abans d’arribar a asseure’s allà. I ambdues són més complexes del que poden semblar. La primera és decidir quin esport practicaran els fills: l’esport que marca la tradició familiar?, potser l’esport que li agrada a la mare?, el que li agrada al nen?, o potser aquell que practiquen tots els seus amics?… Decidir on farà l’esport escollit és la segona decisió: al club de tota la vida?, al que tenim més a prop de casa?, al club on ja van altres nens de l’escola?, o al club que ofereix les millors categories?



El procés de decisió de vegades pot ser ben curt, perquè potser totes les parts implicades tenen clar quin esport volen practicar i a quin club volen anar. Però sovint aquest procés és llarg, ple de temptatives frustrades, i el nen no acaba de sentir-se còmode ni amb la tria de l’esport ni amb la del club.



Aquesta primera part té el repte d’oferir criteris a les famílies per escollir la millor opció esportiva per als fills. Pretén aclarir què hauríem d’esperar i què hem de voler de l’esport com a pares, i ajudar en la presa d’unes decisions importants i amb conseqüències en la vida dels fills i de tota la família.






1.

L’HI APUNTEM?



«Jo també vull jugar a això!», exclama un nen de 5 anys que des de la graderia del pavelló veu el seu germà jugant a hoquei a baix a la pista. La mare li respon: «Tu no pots, que ja fas futbol. Recordes que ja en vam parlar i vas escollir el futbol perquè hi jugava en Pau?» . «I d’handbol, mama, que en podré fer?» «Tampoc, fill, tampoc… Un i prou.»



Sovint els nens volen fer tots els esports possibles: hoquei, handbol, gimnàstica… Molts els semblen interessants. En tots s’hi juga. Però «les circumstàncies» —la coincidència d’horaris d’esports i entrenaments, la disponibilitat dels pares o la capacitat econòmica— els obliguen a haver-ne d’escollir «només» un. I quin han d’escollir, doncs?



«Perquè s’ho passi bé», «perquè faci amics», «perquè faci alguna activitat saludable»… són algunes de les respostes que els pares donem a la pregunta: «Per què vaig apuntar el meu fill a practicar esport?». Malgrat que les respostes solen ser diverses, si gratem al darrere de cadascuna d’elles segurament coincidirem en una resposta última i comuna: «Perquè volem que sigui feliç». Tots volem que els nostres fills siguin feliços, i és per això que bona part de les nostres accions envers ells tenen aquest propòsit darrer. I també compta, evidentment, l’elecció d’endinsar-los en la pràctica esportiva.



Tanmateix, la consecució d’aquesta finalitat en el camp de l’esport no és immediata. Com tampoc no ho és, segurament, en altres àmbits. Apuntar el nostre fill a fer un esport no suposa que automàticament gaudeixi d’aquesta pràctica, ni tampoc que hi faci amics, o fins i tot que hi faci salut. No. Per tal que això s’esdevingui cal que la pràctica esportiva i l’entorn que l’acompanya estiguin orientats, i ben orientats, a la consecució d’aquests objectius. Si no és així, el que pot treure el nostre fill de fer aquell esport en aquella entitat pot estar molt lluny de contribuir a reforçar-li la salut, de fer-hi més amistats i, en definitiva, d’esdevenir feliç.



Us heu preguntat mai si s’ho passa gaire bé un nen que està apuntat a futbol però que en els partits amb prou feines juga quatre minuts mal comptats, i només els dies que ja guanyen de molts gols? O si fa gaires amigues aquella nena que quan és dins del vestidor es troba que unes quantes noies del seu club de natació fan mofa del seu físic i li fan la vida impossible? O si fan gaire salut aquells nens de voleibol que per aconseguir tenir un xic més de potència fan setmanalment una quantitat ingent i sense control de salts pliomètrics, que desgasten sobre manera els seus genolls i turmells?



I és que no tots els clubs i entitats esportives són iguals. Ni tampoc són iguals les necessitats de la canalla, ni les intencions dels pares. Majoritàriament els nens busquen jugar i passar-s’ho bé acompanyats dels seus amics. En el cas dels pares, però, coexisteixen diferents visions sobre el que hauria de ser la vivència esportiva dels fills. Tant en clubs històrics i de prestigi com en entitats de poble o de barri amb objectius esportius més modestos, s’hi poden trobar aquells que hi busquen exclusivament un espai de socialització per a les criatures, un lloc on s’ho puguin passar bé i que els permeti moure’s i tenir un estil de vida més actiu, i aquells que preferentment hi cerquen el rendiment i l’estatus esportiu. Val a dir, però, que ambdues tipologies presenten molts punts de contacte i diversos gradients d’intensitat. I pel que fa a nosaltres, els autors del llibre, propugnem un model que equilibri les ganes i el plaer de jugar amb la voluntat de competir (cercant guanyar i sabent perdre) i les ganes d’aprendre i de formar-se.



Apuntar el nostre fill a fer un esport no suposa que automàticament gaudeixi d’aquesta pràctica, ni tampoc que hi faci amics, o fins i tot que hi faci salut.





Cada club és un món



Aquestes dues tipologies de pares també es fan avinents a l’hora de determinar el grau de compromís d’uns i altres amb els seus equips. Passejant per aquests mons de l’esport és freqüent sentir la queixa d’alguns pares pel poc compromís d’altres famílies envers la competició dels caps de setmana dels seus fills. Així, mentre uns es queixen que hi ha nens que els caps de setmana no assisteixen al partit, i que se’n van a fer altres activitats amb els seus pares, altres ho fan en sentit contrari, i es queixen d’un sistema esportiu que els «obliga» a renunciar als caps de setmana en família per l’exigència d’haver d’assistir tots els caps de setmana de manera sistemàtica a les competicions del seu fill. I si els fills que tenen i que fan esport són dos, tres o més la cosa encara es complica.



Segurament té molt sentit que hi hagi clubs i equips que competeixin gairebé cada cap de setmana i que fins i tot busquin participar en partits i torneigs fora de temporada; i també en té que n’hi hagi d’altres que no ho facin gairebé mai. Això sí, tant el club com els pares haurien d’explicitar quina és la seva opció i actuar, llavors, en conseqüència.



Una de les eines que les famílies tenim al nostre abast per poder «garantir» amb més seguretat que la participació esportiva dels nostres fills s’aproximi a l’objectiu que hi cerquem és la de conèixer més a fons els clubs i entitats on els confiem. Els clubs, com qualsevol altra organització, tenen uns estatuts, però també haurien de tenir una visió i una missió, i uns objectius propis que s’haurien de concretar en una cultura organitzativa i un seguit d’accions coherents amb aquests postulats. La mirada i la valoració dels pares sobre la filosofia i la forma de fer del club hauria de ser un aspecte determinant a l’hora de decidir apuntar el fill en una entitat o en una altra. Tanmateix, no tots els clubs tenen els objectius escrits, reflexionats, endreçats i compartits per tot el seu personal (esportistes, famílies, directiva, entrenadors o voluntaris). Ni tampoc a tots els clubs aquestes línies mestres d’actuació amaren de manera coherent totes les accions que s’hi produeixen. La nostra experiència ens diu que encara ara són pocs els clubs que funcionen així. Ara bé, també constatem que cada vegada augmenta més el nombre de clubs que procuren fer-ho. I que són precisament aquests els que solen estar més ben valorats per les famílies que hi duen els fills.



Però al marge que ho sàpiguen o no, tots els clubs tenen la seva pròpia cultura. Perquè els comportaments dels agents que els configuren originen una manera determinada d’entendre i viure l’esport.

Sie haben die kostenlose Leseprobe beendet. Möchten Sie mehr lesen?